President d’Apapma
“Les administracions són el depredador més gran”
Iriarte assumeix la presidència d’apapma, un càrrec que ja va ocupar. fa un pas endavant per salvar l’entitat de la desaparició.
Carles Iriarte torna a la presidència d’Apapma.
Carles Iriarte torna a assumir un càrrec que ja va ocupar: la presidència de l’Associació Protectora d’Animals, Plantes i Medi Ambient (Apapma). Iriarte fa aquest pas endavant per mirar de rescatar una entitat que ha estat pràcticament desapareguda del mapa social durant gairebé un lustre. El primer objectiu de la nova junta és reconnectar amb els socis i sumar-ne de nous. Iriarte sap bé quines són les motivacions dels associats: va vincular-se a Apapma el 2001, any en què va entrar a formar part de la junta d’aquell moment.
Què el motiva a tornar a assumir la presidència?
El principal motor és que no vull que Apapma desaparegui. La junta que va agafar el meu relleu no va poder seguir la feina que estava fent per diferents motius. La pandèmia, per exemple, els va afectar molt. Ara fa un any que vaig tornar a col·laborar amb l’associació per veure si trobàvem socis que la tiressin endavant, però la cosa no avançava i vaig decidir fer el pas. Hi ha socis amb ganes de fer coses, però un altre tema és tenir un perfil visible.
El risc de desaparició era real?
Sí. Qualsevol associació que porta tres o quatre anys sense activitat acaba perdent el sentit. De fet, les quotes als socis ja no es passaven. La feina és reactivar-ho tot.
Diuen que una de les primeres missions és reconnectar amb els socis. Com ho faran?
Això encara ho hem de veure. La junta que ha entrat començarà a contactar amb els socis vigents, alguns dels quals formen part d’Apapma des de la creació. Recuperarem telèfons i adreces electròniques, però també cal actualitzar les dades. Una altra opció és fer una crida a través de la premsa. A partir d’aquí, escoltarem els socis i veurem en què ens poden donar un cop de mà.
Podem parlar d’un renaixement.
No ben bé. L’estructura administrativa es manté. També conservem el local social. Econòmicament, és una associació sanejada. El problema és que ningú es movia.
Han comunicat que no volen tornar a participar en comissions parlamentàries. Per què?
Tenim molt clar que la feina de reactivació passa, primer, per contactar amb els socis. A l’última junta de la qual vaig formar part hi havia molt poca gent i calia cobrir comissions i reunions entre tots. Ara haurem de veure quants som i què volem fer.
Què destacaria de la primera etapa d’Apapma, durant la qual va ser-ne president uns anys?
Vam assolir molts reptes, com ara el tancament del forn incinerador, que era molt contaminant i ens estava matant a tots. O una nova canalització dels rius feta amb més cura per salvaguardar els boscos de ribera. Tampoc voldria oblidar la modificació de la llei de benestar animal. Vam fer moltes coses.
Ara que l’associació s’ha reconstituït, quins són, sumàriament, els objectius d’Apapma?
El principal objectiu és la preservació del medi ambient, de la vida animal, del paisatge urbà i de la salut humana.
Quines noves problemàtiques han detectat i caldria abordar?
N’hi ha moltes. Una d’important, malgrat que no és ben bé nova, és la que afecta la Caubella, on es vol construir un heliport. Quin sentit té disposar d’un heliport que tan sols servirà per a trajectes locals? Mai rebrà helicòpters que arribin de l’estranger. Les dimensions del projecte, a més a més, tenen un impacte natural molt important. Un altre neguit són les mesures de prevenció en cas d’una gran riuada: sabem que la majoria de les canalitzacions tenen un retorn de cent anys. La Setmana de l’Isard és un altre punt crític. Sempre ens hi hem oposat perquè considerem que la caça de l’isard hauria d’estar regulada amb un pla de caça, com es fa amb la resta d’espècies. A més, la Setmana de l’Isard no és històrica a Andorra. Afortunadament, ja no tenim gent beguda per les muntanyes disparant a tort i a dret.
Com valora el rumb del país en matèria mediambiental durant els anys que ha estat fora de l’associació?
Una cosa no ha canviat: el depredador més gran del territori són les administracions públiques. Des del Govern fins als comuns. Pel que fa als comuns, els plans d’urbanisme aprovats es basen en una política d’omplir la caixa per fer coses, algunes d’adients, però d’altres innecessàries. Ho veiem, per exemple, en un tema rellevant com la canalització dels rius: no s’han deixat zones amb boscos de ribera, zones on el riu perdi energia. Ha passat a Santa Coloma, on s’ha canalitzat arran de riu per guanyar metres i poder construir. Això multiplica el perill en un cas de gran riuada. La caserna dels bombers de Santa Coloma està en una zona inundable. Tenen una bomba que els extreu l’aigua del soterrani perquè se’ls inunda. Si mai hi ha una riuada, els bombers de Canillo i la Massana hauran de rescatar els bombers de Santa Coloma.