Mares maltractades demanen que es protegeixin els fills

El Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona se celebra anualment el 25 de novembre per denunciar la violència que s’exerceix sobre les dones a tot el món i reclamar polítiques a tots els països per erradicar-les. A Andorra també, perquè el problema continua latent i la violència masclista és molt present. En els darrers anys s’ha fet molt, però no tot. Les denúncies són la punta de l’iceberg, ja que fonts oficials calculen que només el 10% dels casos acaben amb una denúncia. Una xifra molt baixa que, com lamenten un grup de dones maltractades contactades pel Diari, demostra la seva vulnerabilitat i que falta un engranatge més precís perquè se sentin protegides i amb prou valor per actuar contra els maltractadors.

Dins d’aquest escenari de por, les dones tenen un temor més gran, que s’anomena violència vicaria, aquella que fan servir els maltractadors com a revenja i per infligir més dolor a les dones. Els fills es converteixen en un instrument per a alguns pares, i aquests menors acaben desenvolupant patologies mentals que s’han de tractar per un psicòleg o un psiquiatre. Les dones, que se cenyeixen a (la mala) experiència que estan patint a Andorra, fan una avaluació molt baixa de com funciona el sistema dissenyat precisament per donar-los suport i ajudar-les a fer front a aquesta amarga vivència.

Són vuit que volen conservar l’anonimat. No temen només les seves exparelles, sinó una societat en què “les institucions sovint treuen importància a algunes actituts molt greus dels homes”. A l’hora de repartir queixes, tothom rep: Batllia, policia, Infància d’Afers Socials. Coincideixen que es fa poc, que es cau en l’error de desdramatitzar i que “un sistema que no funciona acaba repercutint en els més dèbils, que són els nostres fills”. Una d’elles explica que va rebre una pallissa de la filla del seu ex mentre aquest ho enregistrava amb el vídeo: “De l’hospital a la policia, i allà em van tenir 4,5 hores declarant una noia d’uns 20 anys que no sabia redactar una denúncia i davant de tothom”.

És un dia, avui, per fer obrir els ulls a la societat amb episodis, malauradament, quotidians. Un altre exemple que fa esgarrifar: “La parella del pare va denunciar el fill d’aquest, de 12 anys, d’haver violat la filla. Era fals”. Ara el nen és un home de 30 anys i qui li ha sortit tot el que retenia interiorment i ha d’anar al psicòleg. Les dones se senten defraudades amb la custòdia compartida “perquè quan els fills compleixen 18 anys es desentenen de les despeses, de la universitat, viatges i de les seves necessitats”. Un problema, l’econòmic, que diuen que és present des de l’inici: “Molts deixen de pagar, i les mares ens hem de fer càrrec de tot, també dels 80 o 150 euros de la sessió dels psicòlegs perquè els nostres fills han estat testimonis del que ha passat i estan traumatitzats”. Les mares se senten desemparades: “No totes poden pagar un advocat i deixen d’anar a la Batllia perquè els diners els han de destinar al menjar, vestits, pediatres...”. Els maltractadors no coneixen la diferència de classes socials, però la precarietat és molt major en aquelles amb pocs recursos. Hi ha el sentiment compartit que molts homes “aprofiten la custòdia compartida per desentendre’s de les seves responsabilitats, i tot acaba sobre la mare, les reunions de l’escola, els metges, les despeses que ocasionen un fill”.

EL SISTEMA

Una altra coincidència les uneix. No se senten protegides pel sistema, i el desautoritzen perquè pensen que no protegeix les criatures i acaben “les mares drogades per les pastilles que se’ls recepta”. Expliquen el cas d’una mare que va acabar ingressada a la planta d’aguts de l’hospital “per desintoxicar-se de les pastilles que li havien receptat”, i apunten als metges de família “que no deriven a un psiquiatre i moltes dones acaben enganxades a les pastilles”.

A l’hora de repartir culpes, segons afirmen els protocols i els professionals no funcionen. Creuen que Infància d’Afers Socials no disposa de professionals preparades, sinó de “joves” que no han tingut cap fill que “fan la sensació que tenen instint de protecció cap a l’home. Els donen pautes per canviar les conductes i s’obliden que la víctima és el fill”. També hi ha un sentiment generalitzat que la justícia no les protegeix. No hi ha una batllia especialitzada, i diuen obertament que els fiscals i policies “no estan prou conscienciats amb la problemàtica”. En la seva situació, la lentitud judicial és una llosa massa pesada: “Podem donar fe d’un informe judicial que va trigar un any i mig a fer-se, o sis mesos d’un altre informe sobre un pare que presumptament abusava del seu fill”. Avui, en aquest dia que malauradament se segueix celebrant, han volgut alçar la veu.