30 anys de l’accident que va commocionar Andorra

Tothom recorda aquell dia i sap què estava fent en aquell moment, perquè fins que no passa una situació com aquesta ningú és conscient de com la vida pot canviar en una mil·lèsima de segon. El 6 de desembre del 1994 era el dia que Marc Forné, únic candidat a cap de Govern per succeir Òscar Ribas, presentava el programa per encapçalar el nou executiu. Coincidia que era l’inici del pont de la Puríssima i l’avinguda Carlemany era plena de visitants. Poc abans de les quatre de la tarda un camió de gran tonatge carregat de sucre se saltava un semàfor en vermell a la confluència del cèntric eix comercial amb l’avinguda de les Escoles. El conductor, Jean-François Passini, va mostrar-se incapaç de frenar la trajectòria del vehicle a causa d’una avaria en el sistema de frens. Les instal·lacions del supermercat Monsa van ser el punt d’impacte. Aquell dimarts van perdre la vida nou persones –totes elles dones– i 45 van acabar ferides. Quatre anys més tard, en ple judici per l’atropellament, sense feina i amb la parella plantejant-li la separació, el camioner es va disparar un tret d’escopeta al cap.

Carles Bozzo, actual cap de circulació d’Escaldes-Engordany, no era més que un jove de 30 anys que acabava d’arribar a l’ofici. A l’hora de dinar es trobava al carrer de les Boïgues retirant un cotxe mal aparcat. Ho feia en companyia del seu comandament, Serrano, i damunt del seu vehicle-grua. Amb la feina feta, van sortir en direcció l’avinguda Carlemany, que aleshores estava asfaltada i era de doble sentit. Però en aquell moment una senyora els va aturar per demanar-los informació i Serrano va abaixar el vidre per poder entendre-la millor. I, de sobte, va passar tot. Un camió descontrolat baixava a gran velocitat a escassos metres seus. “Quasi ens arramba, no vam tenir temps ni per reaccionar. Ens vam mirar i vam mirar la dona gran”, relata Bozzo. Quan els dos agents de circulació van treure el cap del vehicle-grua amb la intenció de seguir la trajectòria del tràiler, es van “posar les mans al cap. No ens ho podíem creure. Allò semblava un camp de batalla”.

“Quasi ens arramba el camió, no vam tenir temps ni per reaccionar”
Carles Bozzo, Cap de circulació d’Escaldes

 

Manel Pelegrina, actual inspector major de la policia, era en aquell moment un agent que acabava d’ingressar al cos. El matí de dimarts 6 de desembre es trobava fent servei de muntanya i no es van assabentar del que havia ocorregut fins a arribar al despatx. Un accident al supermercat Monsa. “De seguida, tots els efectius que estàvem de servei vam anar cap allà i la imatge era dantesca. Imagina-t’ho: un camió bolcat, tot ple de sucre, gent corrent pels voltants i una tensió increïble.” 6 de desembre, dia de la Constitució a Espanya i festiu. L’eix comercial d’Andorra estava a vessar de visitants. “En un primer moment costa reaccionar perquè no t’adones de la magnitud del que està succeint. Però quan comences a veure els morts i els ferits t’adones que ha passat quelcom greu”, afegeix.

“Tots els efectius que estàvem de servei vam anar cap allà i la imatge era dantesca”
Manel Pelegrina, Inspector major de policia

 

Una imatge que comparteix Eduard López Mirmi, que era conseller al comú d’Escaldes i que el dia dels fets passejava per la plaça Coprínceps fent uns encàrrecs. És des d’aquell punt des d’on va veure un membre del servei de circulació amb un xiulet a la boca, tractava d’aturar el vehicle sense frens. En veure la impossibilitat de la contesa, va haver de saltar cap a la vorera perquè, en cas contrari, hauria estat atropellat. “Va ser un miracle que no deixés víctimes mortals abans d’arribar al supermercat”, clama López Mirmi. Corrent, sense entendre què estava succeint, va enfilar direcció avall de l’avinguda.

“Va ser un veritable miracle que no s’accidentés ningú abans d’arribar al supermercat”
Eduard López Mirmi, Polític d’Escaldes-Engordany

Ràpidament, els cossos de seguretat es van organitzar una mica per instint i sentit comú, ja que en aquella època encara no existia un protocol d’actuació davant de tragèdies com aquesta. Tal com relata Joan Recasens, un dels primers bombers a acudir al lloc de l’accident, el cos que coordinava es va dividir en tres grups d’acció: un que es va dedicar a recollir tot el sucre que havia quedat per terra; un altre que va transportar ferits, i el darrer per tractar de controlar el foc originat en un dels cotxes arrambats pel camió. Encara desorientats, els ciutadans que es trobaven als voltants també van començar a mobilitzar-se. Persones que, en espera de les ambulàncies, utilitzaven els vehicles privats per transportar ferits a l’hospital de Meritxell; gent damunt les seves motocicletes recorrent la parròquia a la recerca de metges. La col·laboració va ser clau, igual que també ho va ser l’actuació de Serrano, que va abandonar la cabina del vehicle-grua on es trobava amb Bozzo i es va establir a la cruïlla. Des d’allà va començar a desviar el trànsit de cotxes que encara no sabien què havia ocorregut metres més avall. 

“Hi havia persones desaparegudes que no localitzaven. L’angúnia encara la recordo avui”
Maribel Garcia, Treballadora Casa Canut
 

De manera paral·lela, Manel Pelegrina s’obria camí per l’interior del supermercat sinistrat. Entre les runes i els sacs de sucre que hi havia per tot el local va trobar un home que, cridant, demanava on era el seu gos. “Aquella persona estava ferida i desorientada. Tot i així, la primera cosa per la qual preguntava era per la seva mascota. Metres més enllà vam trobar el cos de la seva dona, ja difunta. Però en aquell estat de xoc, ell només podia pensar en el seu gos”, explica l’inspector major.

“Arran d’això es va prohibir l’entrada de vehicles de gran tonatge a les ciutats”
Jaume Serra, Ministre d’Economia el 1994

 

La parella, minuts abans, havia estat a Casa Canut fent unes compres. Havien deixat a la Dolors, la propietària de l’establiment, i a Maribel Garcia, una de les treballadores, l’animal. A la nit ja només va ser l’home qui va tornar per la mascota. I és que la botiga va passar a convertir-se en un lloc d’ajuda. “Vam sortir a comprar aigua, tractàvem de calmar la gent, els donàvem mantes. Tot i així, ens vam sentir impotents. Volíem fer més i no sabíem com. Volíem plorar”, explica la propietària. El comerç es troba justament davant d’on va tenir lloc l’accident.

Carles Bozzo se servia de la grua per intentar retirar els cotxes sinistrats –automòbils que havien sigut arrambats en la seva trajectòria pel camió– i poder fer espai als vehicles especialitzats. I va ser llavors quan va dirigir l’atenció cap a un jeep vermell, nou, que s’havia encastat a l’entrada de la ja desapareguda joieria Hungary. En mirar a l’interior va descobrir un gat i un home amb els braços i el cap recolzats damunt del volant. El senyor estava bé, però s’intentava protegir del felí que, després de l’impacte, s’havia tornat boig i no deixava d’esgarrapar-lo amb les urpes. Bozzo va sospirar alleujat. “Pensava que podia ser una víctima més”, assenyala.

“Vaig estar traient cotxes bastant complicats, cotxes en els quals hi havia persones mortes a dins durant moltes hores. Jo era un home esgotat que ja no tenia la capacitat de fer la seva feina bé. Per sort, van arribar les dues grues d’Andorra la Vella per donar-me suport i substituir-me. Em van dir que marxés al tanatori per ajudar la policia a controlar les famílies que s’amuntegaven a les portes. Demanaven informació sobre els familiars”, explica Bozzo.

Els dies després de la tragèdia el silenci es va estendre per la caserna de la policia a causa de la despesa física i psicològica. “Ningú parlava i quan es feia era per treure el tema. En aquell moment érem joves, ens ho carregàvem tot, pensàvem que podíem amb qualsevol cosa”, explica l’inspector major Manel Pelegrina. Quaranta-vuit hores després de l’accident el supermercat Monsa tornava a aixecar la persiana amb normalitat.