“La Unión es va dissoldre perquè no hi havia màgia”

Amb un teló de fons que recull l’evolució d’una de les veus més icòniques i reconegudes del panorama musical espanyol, Rafa Sánchez arriba demà al Centre de Congressos d’Andorra la Vella (20.30 hores). L’exlíder de La Unión, amb més de tres dècades de carrera a les seves espatlles, posa el segell a una àmplia trajectòria, ara en solitari, amb el projecte Biografía.

El nom ja és força explícit, però què viurem amb ‘Biografía’?

L’espectacle fa un repàs, per ordre cronològic, de com ha anat canviant la meva vida i com he anat evolucionant jo mateix a través de les cançons. Són versions un pèl més simfòniques, des de Lobo Hombre en París, que és la primera, passant per Sildavia, Más y más, Maracaibo, Berlín o Ella es un volcán, fins arribar als darrers temes que he fet, ja sense La Unión i en solitari, com Maldito Adagio o Vampiros.

Del segon disc de La Unión, ‘El maldito viento’, ha escollit ‘A solas’.

He intentat escollir cançons que conegués tothom, a més de les més icòniques, i que anessin bé amb el relat que vaig lligant. A solas parla d’un moment en què estava ficat el món de les drogues, de l’heroïna, i és el que jo estava vivint, que t’apartes molt de la gent i et sents sol.

El fil conductor, per tant, són les cançons que expliquen com ha canviat la seva vida.

O el moment social també que vivíem en aquell moment, com Berlín, amb la caiguda del mur l’any 1989, i coses que van ser importants a la meva vida i que em van comportar certs canvis en la manera de veure les coses.

Què tenen aquestes cançons per haver resistit fins a 40 anys?

Som dels grups que més números 1 tenen editats i això també és el que ens ha mantingut vius molt de temps. Recordo que Capi [descobridor de Mecano, Alejandro Sanz i altres estrelles de la música espanyola] em va comentar un dia que “cançó coneguda, cançó aplaudida”, i això és al final el que fa tan divertits els concerts de La Unión al seu moment i ara els meus com Rafa Sánchez. És el que ens ha donat la longevitat.

I cançons programades a la ràdio incomptables vegades.

Han estat cançons molt tocades en directe, escoltades a la ràdio i a la televisió, tot i que ja ara tant la ràdio com la televisió es fa més difícil. Hi ha molt poca presència de programes musicals.

Té bona relació amb el present?

Em poso una mica filosòfic amb aquestes coses i l’únic moment que existeix és ara i la respiració que estàs tenint cada moment és el moment. El passat està bé per recordar batalletes i si tens un bon present, crec que pots tenir un bon futur.

Li ho deia perquè, darrerament, ha fet, fins i tot, un reggaeton.

Sí. Buscant arribar a un públic més jove, però la veritat és que l’experiència no ha estat gaire interessant perquè al final la gent té una imatge meva i si en surts una mica es fa difícil d’acceptar per a ells. La lliçó m’ha quedat ben clara i seguiré a la meva ona, fent el que he estat fent amb La Unión.

Li vaig sentir una frase que deia que quan els records són més importants que el present és que està passant alguna cosa.

A la música crec que no te’n pots fiar, perquè és molt difícil ser a la cresta de l’onada tota l’estona i has d’assumir que hi ha moments que ets molt amunt i d’altres que no ho estàs tant. En l’amor és diferent. L’amor és ell, és un dia a dia, és la quotidianitat, són les maneres, són la sexualitat.

Un moment clau va ser la separació definitiva de la banda.

Sí, evidentment. Va ser el 2020, en plena pandèmia de la covid. Només quedàvem Luis Bolín i jo del grup original [Mario Martínez havia deixat la formació per una greu malaltia el 2015] i dos anys abans de la dissolució vam seguir fent gira perquè la cosa funcionava, però amb molt mal ambient, i amb massa baralles. Ja no hi havia la màgia que hi havia quan componíem. Un cop ens van confinar vaig pensar que era el moment idoni per llançar el comunicat de dissolució de la banda i perquè tinguéssim temps tots dos de replantejar la nostra carrera.

Quina relació té amb Andorra?

Com La Unión hi vam ser alguna vegada. Recordo que va ser a un camp de futbol amb Los Toreros Muertos fa molts anys i, a banda d’estar dos o tres cops per alguns concerts, tinc una relació amb el país que el sorprendrà, segur.

Doncs, digui’m.

Una amiga de Luis [Bolín, l’altre darrer integrant de La Unión] ens va deixar una vegada un apartament a Andorra la Vella, a prop de l’estació, i bona part del repertori de Tentación [editat el 1990] es va compondre allà, a Andorra. Cadascú teníem una habitació i ens vam emportar la guitarra i la resta d’instruments i algun aparell senzill per enregistrar idees i vam estar component allà, sí.