EXTRADICIÓ EN SUSPENS
El pres del Marroc agonitza sense poder ser extradit
Tres policies desplaçats a Rabat van tornar sense el reu perquè el metge es va negar al trasllat pel mal estat de salut
Martínez durant el tractament a València
Divendres 10 de gener es van complir sis mesos de l’internament de José Miguel Martínez en una presó de Rabat, al Marroc. Condemnat a Andorra a vuit anys de presó per narcotràfic, el seu cas s’ha convertit en un drama humà marcat per l’avanç d’un greu tumor de coll. La seva situació és crítica: l’extradició esperada no s’ha executat i la seva salut empitjora.
Martínez abans de la malaltia.
Tres policies andorrans van viatjar a Rabat la setmana passada per traslladar-lo a Andorra. Però van haver de tornar sense ell l’endemà. Un informe mèdic va determinar que Martínez no estava en condicions de viatjar excepte en un avió medicalitzat. Els pares van decidir ahir emprendre el viatge a Rabat, desesperats per veure’l i intentar accelerar els tràmits. Actualment, es troba ingressat en un hospital marroquí, on rep un tractament que la seva família considera insuficient per salvar-li la vida. Fa poc més d’una setmana van rebre una trucada alarmant en què el company de cel·la de José Miguel Martínez els va dir que no parlava i que només estava al llit.
“Les condicions són molt dolentes i només li subministren morfina per suportar el dolor”
El pare denuncia que les condicions de salut del seu fill han empitjorat dràsticament durant aquests mesos. “Ha perdut gran part de la musculatura de les cames i dels braços. Ja no es pot mantenir dempeus. A l’hospital només rep atenció bàsica: hi ha funcionaris que li donen el menjar, però no fan res més. Necessita que la família estiguem amb ell, però només ens permeten un parell de visites al dia de mitja hora cadascuna.”
“Demanem a la batlle que per raons humanitàries tingui en compte la situació del meu fill”
Juan Miguel Martínez lamenta que l’extradició del seu fill hagi quedat aturada durant més de mig any i critica les condicions de l’internament. “Des que el van ingressar està gairebé inconscient per la gran quantitat de morfina que li subministren. Quasi no ha menjat i, a part de la seva malaltia, s’està morint d’inanició. A l’hospital no té ni un pijama, només la roba de la presó, i la seva habitació està bruta i en males condicions.”
També demana responsabilitats i exigeix una solució immediata. “Ara em pregunto: qui serà el responsable si el meu fill mor aquí? Perquè jo ho tinc molt clar. Només demano que el treguin d’aquest infern al més aviat possible. Si no el traslladen immediatament, morirà aquí.” I remarca que la condemna està més que acomplerta amb el que està passant: “Hauria preferit vuit anys a la presó que una malaltia gairebé terminal.”
El reu havia iniciat un tractament experimental a València abans de ser detingut. Segons el pare, aquest tractament havia provocat que el seu estat millorés, però les esperances de recuperació es van esfumar al Marroc. “Semblava que el tumor millorava. El seu estat físic havia millorat i teníem esperances. Però ara mateix tot això s’ha perdut i al Marroc no té les mateixes possibilitats de recuperar-se”, explica.
José Miguel Martínez va ser detingut a Tànger després que la policia andorrana activés una ordre de captura a Interpol. Des d’aleshores, no ha vist els pares en persona. La seva detenció, tot i ser legal, s’ha convertit en un calvari. “Ens sentim impotents. Va ser detingut gairebé de sorpresa, pensant que no hi havia cap perill va anar a veure un amic i ara està lluny de nosaltres, en una situació que cada dia empitjora. Ens veiem sols en aquesta lluita”, afegeix Juan Miguel.
La família també planeja reclamar el trasllat a Espanya si Martínez arriba a Andorra, aprofitant la seva nacionalitat espanyola. Creuen que les autoritats veïnes podrien decretar la seva llibertat per motius humanitaris. “També ho reclamarem a Andorra, perquè la llei ho permet”, assegura el pare. El Tribunal de Corts va condemnar Martínez a vuit anys de presó i a pagar una multa de 100.000 euros per narcotràfic. Malgrat això, el seu estat de salut i l’espera interminable per l’extradició han convertit aquesta condemna en una lluita per la supervivència.
“Només volem que el nostre fill pugui tenir una segona oportunitat. Que pugui rebre l’atenció mèdica que necessita per intentar salvar la seva vida. Com a pares, no podem veure’l morir en aquestes circumstàncies sense fer tot el possible per ajudar-lo”, conclou Juan Miguel.
Només es podrà dur a terme el trasllat si Andorra aconsegueix un avió medicalitzat, un fet que és bastant improbable. Al Marroc no té cap compte pendent i si l’extradició no es consuma potser el seu destí és Espanya, i de nou a l’hospital de la Fe. A dia d’avui, però, tot són interrogants. La família espera una decisió definitiva de la Batllia. De fet, pare i mare van viatjar fa una setmana a Andorra amb l’esperança d’insistir a la batlle que va instruir el cas. No va ser possible.
Al setembre el seu estat ja era crític. “M’estic morint.” Aquesta frase li va dir a la seva dona quan encara esperava la demanda d’extradició. La família va tenir certa esperança que quedés en llibertat perquè no arribava tota la documentació, però el 2 de setembre, l’últim dia hàbil, va arribar a les autoritats marroquines. L’objectiu és que sigui traslladat a Andorra al més aviat possible “i que no triguin vuit o nou mesos, com ens han dit, a extradir-lo, perquè serà massa tard”, va implorar ahir la mare de l’home, de 44 anys, que va ser detingut a Tànger el 2 de juliol per una ordre d’Interpol.