"No es tracta de donar l’alta hospitalària i dir ‘ja t’espavilaràs’"

Caldés i Bernabeu han renovat l’acord establert des del 2008 amb el Govern. Des de l’inici de la vinculació amb Salut, l’institut ha atès 187 pacients andorrans únics.

Quina és la missió de l’Institut Guttmann?

M. B.: L’Institut Guttmann és una fundació que té dos centres: l’hospital, a Badalona, i el Guttmann Barcelona, centrat en la segona fase de rehabilitació. La missió és donar la millor atenció neurorehabilitadora a aquelles persones que han patit una lesió neurològica. L’atenció del Guttmann, a més, sempre s’ofereix dins d’un context social d’acompanyament i de defensa dels drets de les persones discapacitades.

El ministeri de Salut i l’Institut Guttmann han signat una renovació del conveni. Des de l’últim, que datava del 2014, l’evolució dels serveis oferts ha estat significativa.

M. B.: Lògicament, l’evolució de l’abordatge assistencial de les persones que pateixen una discapacitat neurològica ha evolucionat. Els últims anys, el treball s’ha centrat a reforçar el contínuum assistencial i a traslladar l’expertesa de l’institut a la comunitat. És per això que hem activat diferents programes com ara el Programa Pont, inclòs en el conveni. Aquest programa reuneix professionals dels diferents equips territorials de rehabilitació de Catalunya i, ara, d’Andorra per transferir el coneixement que es té dels pacients. L’objectiu és que quan un usuari retorni al domicili pugui ser atès per un professional que sàpiga el que necessita.

Un altre programa que incideix en l’adaptació a la vida domèstica i comunitària és el Vida Activa, oi?

M. B.: Exacte. És un programa de rehabilitació activa, amb la comunitat. Una cosa són els aprenentatges nous que es fan en l’etapa aguda d’hospitalització i l’altra són els aprenentatges que es posen en pràctica en un entorn comunitari, on la persona és a casa seva, amb la família o amb els amics, i desenvolupa activitats lúdiques o professionals.

La fita d’una vida totalment autònoma.

M. B.: Sí, i aquests programes neixen, en part, de les peticions que ens fan els pacients. Hi ha un trencament entre la fase d’hospitalització i el retorn a casa, el moment en què ha de començar a viure una vida plena, a desenvolupar un projecte nou amb una discapacitat. Abans, l’assistència hospitalària es trencava, ningú acompanya el pacient. Hem intentat evitar això. Donem suport assistencial quan l’usuari ja és a casa seva.

Aquest contínuum assistencial mancava a Andorra?

M. B.: Mancava en general. També a Catalunya. No es tracta de donar l’alta i dir “ja t’espavilaràs”. El que passa és que a Andorra les persones viuen en un entorn que no és el de Catalunya, amb les seves pròpies particularitats. Hem de permetre que el pacient vingui i exposi les dificultats que es troba durant el retorn a casa. Es tracta de marcar-li el camí. A casa, l’objectiu és viure, però viure d’una altra manera.

El pacient, sovint, no pot esperar que se signi un conveni per rebre un servei.

M. C.: Si ens ajustem als ritmes de la burocràcia, arribarem tard. Per això és tan important la complicitat entre institucions i centres especialitzats. Oferim un servei abans de tancar l’acord perquè sabem que el conveni arribarà.