SESSIÓ DEL CONSELL GENERAL
Batussa de pati de col·legi
Xaxier Espot i Pere Baró es van ‘enganxar’ quan el debat ineludible de la crisi de l’habitatge va entrar en escena al Consell, amb el cap acusant el president socialdemòcrata de “mala fe”.
El cap de Govern, Xavier Espot, a la sessió del Consell d’ahir.
Diuen que a la vida sempre hi ha una primera vegada per a tot, també per anar com a públic a gaudir (entengui’s la ironia) d’una sessió del Consell General. Ahir un servidor es va desvirgar en aquest camp, i he de confessar que per l’estona que hi vaig estar en vaig tenir prou per veure que les corbates i el protocol també deixen (una mica de) marge a les batusses de pati d’escola.
Els andorrans d’abans ho tenien clar: per moltes batusses que hi hagués a les sessions del Consell, aquestes no es reflectien en les actes de la institució. Així s’asseguraven de rentar la roba bruta de portes endins i de mostrar una posició unitària cap enfora. Aquesta manera de fer, que tant disgusta els historiadors que furguen en els llibres per saber els posicionaments de cadascú, afortunadament ja ha passat a la història gràcies a les sessions públiques i la premsa del país, atenta des del galliner per escriure sobre qualsevol cosa que surti del guió establert.
“Vostè té totes les receptes i totes les solucions i la resta som només uns ineptes”
Perquè sí, avui en dia els plens a l’hemicicle són encotillats, protocol·litzats fins a l’extrem i deixen molt poc marge a les sorpreses. Però de tant en tant hi ha alguna cosa digna de menció més enllà de les votacions. Ahir, el tema de l’habitatge va ser un dels motius que van provocar una sortida de guió. Pere Baró en va fer el cavall de batalla, acusant d’inacció el Govern (oh, quina sorpresa!), de fer poc per solucionar la crisi habitacional i tot aquest bla, bla, bla que ja se saben de sobres. I la ministra Marsol, juntament amb el conseller Montaner, va replicar-li amb el desplegament habitual: que si hem congelat els lloguers, que si estem fent pisos de preu assequible i el bla, bla, bla també habitual que vostès ja han sentit fins a la sacietat. Fins aquí res de nou a l’horitzó, però la insistència de Baró va acabar portant una contundent intervenció del cap.
“El que acaba de fer vostè és un exercici total de demagògia”
Tot i que aquesta vegada Espot no va demanar més intel·ligència natural a l’hemicicle, no es va estar d’acusar Baró de venir a enrarir un debat que estava anant prou bé, de pronunciar frases lapidàries i taxatives i de voler demostrar que a cal PS tenen tots els remeis als problemes, mentre que la resta són uns ineptes, per reblar-ho amb un “vostè té mala fe” que va aixecar un sospir de sorpresa entre la premsa.
No està gens malament per ser el primer dia, vaig pensar, hauré de passar-m’hi més sovint. Baró no es va estar de replicar novament Espot acusant-lo de demagògia, malgrat que el cap de Govern finalment va optar per no seguir entrant en el cos a cos. I un cop votada la conflictiva qüestió, el síndic va anunciar al ple que tenien un quart d’hora de pati per esbravar-se (crec que va dir un recés, que és la forma més políticament correcta).
I a partir d’aquí, tanta aigua al vi com vulguin, perquè la cosa es va morfundir i no tan sols no va arribar la sang al riu, sinó que aturada la sessió els consellers d’una i altra banda van intercanviar salutacions i converses amicals. Fins i tot Baró es va acostar a la bancada demòcrata dient que aquestes sessions “són un pam, pam, pam”, però Espot i Marsol ja havien marxat i només quedava el ministre Torres per conversar amb el president dels socialdemòcrates.
Confesso que sempre m’ha sorprès, aquesta habilitat dels polítics de dir-se el nom del porc i al cap de cinc minuts estar junts corrent pel pati o fent un cafè com si res hagués passat. Una habilitat que només tenen ells i els nens petits que poden estar barallant-se i tibant-se els cabells i al cap de cinc minuts jugant junts com si res hagués passat. No és l’única similitud que tenen els nens i els polítics, és clar, de tota la vida és sabut que ni els uns ni els altres diuen mai mentides...
Acabat el pati va sonar el timbre i esbravats tots plegats, es va tornar a l’ensopiment habitual del debat encotillat, i aleshores ja sí que un servidor es va començar a avorrir una mica i a comptar l’estona que li quedava per cardar el camp. Pobres els que s’hi han de quedar tot el dia, penso... Però per marxar de vegades cal el detonant: una trucada que et reclama d’urgència, la bufeta que s’ha omplert o fins i tot un budell que cal evacuar, el que sigui per marxar amb una bona excusa o un mínim de dignitat.
El detonant, però, ahir va venir del mateix hemicicle, quan algú va parlar d’alguna cosa similar a una “previsió urbanística holística”. Quan sento aquestes coses m’atabalo: són paraules com sinergia, briefing, brainstorming, emprenedoria, pla estratègic, educació emocional o economia circular, que en el fons no diuen res. Bé, sí: diuen marxa ara que pots abans que algú et convidi a fer shiatsu gestàltic.