REPORTATGE
Parets que parlen del passat
La construccioó de pedra seca va ser declarada patrimoni immaterial de la Unesco al desembre. Parlem amb els artesans que encara utilitzen aquesta tècnica constructiva al Principat.
Treballadors durant la reparació d’un mur fet amb la tècnica de la pedra seca.
La tècnica de la pedra seca va ser declarada patrimoni immaterial de la Unesco el passat mes de desembre. La quarta candidatura andorrana reconeguda per l’organisme internacional on també es poden trobar altres com la vall del Madriu-Perafita-Claror o les festes de l’Os del Pirineu. Un mètode constructiu que s’estén per països com Portugal, Espanya o França i que va néixer de la forma més senzilla possible. “Quan abans un pagès volia fer-se un hort, li havia de guanyar espai a la muntanya i feia aterrassaments amb les pedres que anava trobant. D’aquesta manera, alliberava la terra de roques i edificava l’estructura”, explica Josep Babi, propietari de Construccions Roca, una de les poques empreses que ofereixen aquest servei al Principat. Babi explica que no és “una feina de la qual es pugui viure”, però que ofereixen aquest servei “més que res pel valor tradicional que té”, ja que “ens parla de l’Andorra antiga i tradicional”. Ho fa mentre interactua amb dos dels seus treballadors que, casualment, ambdós es diuen Antonio. Avui estan reparant una paret que havia patit una solsida en una finca a Encamp.
“Aquesta és una tradició que havia passat de boca a orella i cadascú la feia com podia”
Antonio Paiva és portuguès, de Viana do Castelo, i al llarg del temps ha compaginat la seva feina d’encofrador amb formacions en pedra seca. “És un art”, relata. “El material és pedra i al final no té valor. La clau és la mà de l’artesà i el seu coneixement”, afirma. Segons ell, és tot un procés d’encaix de peces per fer que “la paret sigui resistent” i “faci la seva funció”, ja que s’ha d’aconseguir acoblar “pedres més grans”, que serveixen com a base, “amb pedres més planes i algunes més petites que funcionen com a suport”. També depèn de la pedra emprada, explica, que es poden aconseguir “fer dibuixos de mil maneres diferents”. “No és el mateix fer servir granit que pissarra. Al final, el resultat és completament diferent”, apunta. Paiva també considera important la zona en la qual s’aixeca una paret –si és un lloc on impacta l’ombra durant la major part del dia o si, pel contrari, li dona el sol–, atès que “els espais que queden entre roca i roca” funcionen “com a ecosistema i cau per a animals i plantes”. Durant els últims anys, Paiva ha participat en la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar, després que el desembre de 2019 s’esfondrés a causa d’un fort temporal de vent i pluja.
Els treballadors al costat del mur que reparen a Encamp.
“No és el mateix fer servir granit que pissarra. El resultat és diferent”
Segons Josep Babi, “aquesta és una tradició que havia passat de boca a orella i cadascú la realitzava com podia”, però en l’actualitat s’han estat fent estudis amb enginyers “per crear un estàndard normatiu que permet aixecar parets de fins a quatre metres”. L’estructura que estan realitzant avui a la part alta d’Encamp “només arriba al metre i mig”, tot assenyalant que “són les mides que ens solen demanar” als encàrrecs. “Fer quatre metres de mur sense ficar cap cola és un prodigi tècnic. Jo crec que és el punt exacte on la ciència i la tradició es toquen”, relata.
“Jo miro cap a les muntanyes i veig parets aixecades en llocs molt inaccessibles”
“Jo miro cap a les muntanyes i veig parets alçades en llocs que semblen innaccessibles. Moltes vegades em pregunto com la gent d’abans podia fer aquestes coses”, relata Antonio Atanes, que porta quasi tota la seva vida treballant al país tot i ser d’Ourense. Atanes explica que a la pedra seca va arribar “fa no molt” i que abans “havia treballat de picapedrer, de xofer i de paleta”. “He anat aprenent assaig-error i posant pedres una damunt de l’altra”, explica. Babi destaca que “molts joves s’han apuntat a les formacions” que va organitzar fa uns anys Govern. “La majoria són guies de muntanya i estan una mica sensibilitzats amb el tema i les tècniques tradicionals”, relata. “Al final, si no hi ha un relleu generacional, l’ofici es perdrà” i això “seria una veritable llàstima”, explica Atanes mentre dona forma a les peces de pedra. “Li hem de donar forma a cadascuna. Això sembla un tetris”, bromeja.