El suport per a discapacitats, poc conegut

Tot i que la legislació andorrana prioritza les mesures de suport voluntàries per a persones amb discapacitat per davant de les judicials, aquestes continuen sent poc conegudes i utilitzades. Així ho assenyala la fiscal adjunta Marta Villaverde en un treball inclòs en la memòria de la Fiscalia del 2024, on alerta que la manca d’informació i sensibilització fa que moltes persones no planifiquin aquestes mesures, amb la conseqüència que, en molts casos, s’acabin imposant mecanismes judicials que podrien haver estat evitats.

En els darrers anys, Andorra ha reformat la seva legislació per adaptar-se al Conveni de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, que reconeix la plena capacitat jurídica de totes les persones, independentment de si tenen una discapacitat o no. Aquesta reforma ha suposat l’eliminació de figures com la tutela i la substitució de la voluntat, establint únicament mesures de suport que garanteixin l’exercici dels drets en igualtat de condicions i sempre respectant la voluntat de la persona afectada.

L’ordenament jurídic actual estableix que aquestes mesures poden ser voluntàries o, en defecte d’aquestes, judicials. Les primeres són aquelles que la mateixa persona amb discapacitat adopta de manera anticipada, establint qui vol que li presti suport, en quins àmbits i amb quins límits. Per contra, les mesures judicials, com la curatela o el nomenament d’un defensor judicial, només es poden instaurar quan la persona no hagi previst cap sistema de suport voluntari o quan aquest sigui insuficient.

No obstant això, la realitat és que el nombre de persones que recorren a les mesures voluntàries és extremadament baix. Segons l’estudi de la fiscal adjunta, a diferència d’altres països com Espanya, on l’atorgament de poders preventius ha crescut un 77% des del 2017, o Suïssa, on una de cada dues persones majors de 65 anys té directives anticipades, a Andorra aquestes eines són encara poc conegudes i infrautilitzades.

Entre les mesures voluntàries reconegudes per la legislació andorrana destaquen dues figures principals: els poders preventius i l’autocuratela. Els poders preventius permeten que una persona designi, mitjançant escriptura pública, qui l’assistirà en cas que en el futur necessiti suport per prendre decisions. Aquesta mesura li dona la possibilitat d’escollir la persona que considera més adequada per gestionar aspectes personals, patrimonials o mèdics, evitant així que sigui un tribunal qui ho decideixi. Per garantir-ne l’eficàcia, aquests poders s’han d’inscriure al Registre Civil.

Per altra banda, l’autocuratela permet que una persona que ja es troba en una situació de discapacitat pugui establir davant notari el règim de suport que considera més adient, amb la diferència que, a diferència dels poders preventius, la seva aplicació requereix una validació judicial. Aquesta eina també permet que la persona fixi condicions sobre la seva gestió, determini qui vol que sigui el seu curador i exclogui aquelles persones en qui no confia.

El principal avantatge d’aquestes mesures voluntàries és que garanteixen que el suport que es presti a la persona amb discapacitat sigui conforme a la seva voluntat i preferències, evitant la ingerència de tercers i la imposició de mecanismes judicials que podrien no ajustar-se als seus desitjos. A més, permeten simplificar els tràmits, estalviar temps i reduir els costos associats a un procediment judicial.

Malgrat els beneficis evidents d’aquestes eines, la fiscal adjunta Villaverde adverteix que el seu ús és encara molt limitat, en bona part perquè la societat desconeix la seva existència i la seva importància. A diferència dels testaments o dels documents de voluntats anticipades en matèria sanitària, que han anat guanyant pes en els darrers anys, els poders preventius i l’autocuratela no han tingut la mateixa difusió ni han estat objecte de polítiques actives per fomentar-ne l’ús.

Davant d’aquesta situació, el treball proposa diverses mesures per revertir aquesta manca de coneixement i impulsar el recurs a les mesures voluntàries. En primer lloc, es destaca la necessitat d’una major implicació dels notaris, que tenen un paper clau a l’hora d’assessorar i informar la ciutadania sobre aquestes opcions. També es proposa reforçar la regulació per dotar aquests instruments d’una major seguretat jurídica i garantir la seva aplicació efectiva.

En definitiva, l’estudi conclou que, si es vol garantir el respecte a la voluntat de les persones amb discapacitat i evitar intervencions judicials innecessàries, és imprescindible sensibilitzar la població i facilitar l’accés a aquestes mesures. Només així es podrà assegurar que les persones que necessiten suport en el futur ho rebin d’acord amb els seus propis desitjos i no per una decisió imposada per tercers.