Política a taula

Pintat, Espot, Font, Torres, Naudi, Bonell, Coma, Palmitjavila, Miró, Baró, Armengol, Molné, Magallon, Riba, són cognoms rellevants en la història política d’Andorra.

Un repàs a les institucions revela que membres d’aquestes sagues han estat caps de Govern, ministres, consellers, cònsols i tornen a estar entre els càrrecs electes. El pas a l’àmbit públic durant dècades era una tradició familiar però pesen encara molt pels vots que arrosseguen o la influència de les cases és un assumpte del passat? El cap de Govern, Xavier Espot, fill d’un exministre, conseller i ambaixador i net d’un excònsol de la capital com a representant d’Escaldes quan encara no era parròquia, sosté que involucrar-se en política pels suports que pugui aplegar determinat clan “ha quedat molt desdibuixat i és més per voluntat personal i estima cap al país que s’hi entra”, i ha deixat de ser important pertànyer a certa casa per convertir-se en candidat. El cap de l’executiu afirma que “el fet que el meu pare hagués fet política em va despertar l’interès però hi arribo casualment, no és una voluntat que tenia afermada de petit, sempre m’havia interessat i suposo que em va influir”. Xavier Espot pare reflexiona que ell no va entrar en política per influència familiar, sinó “perquè des de molt jove la meva passió és la vida associativa i sempre he deixat els càrrecs i estic empenyent associacions. He sigut un electró lliure, no m’agrada portar un jou i estar lligat a partits”, i indica que “el meu pare, jo i el meu fill ens hem dedicat al servei públic, a servir el meu país amb una feina que crec que puc fer bé”. L’exministre de Turisme el 1992 i d’Exteriors el 2009 rememora que l’estrena va arribar perquè “érem uns nois que veníem de França, plens d’il·lusió, era per servir el món de les idees, pensàvem: ‘A Andorra li convé això’, per altruisme vam forjar projectes i el 1989 vam ser els primers a portar la proposta de la Constitució”. Xavier Espot pare remarca que a casa “no hem estat polititzats, hem parlat del que ho fa qualsevol família i no s’ha respirat un ambient polític que hagi portat el Xavi a fer el pas i si alguna influència hem tingut ha estat en l’educació i l’exemple de tenir compromís pel país”.

El conseller general Josep Pintat, ex-cònsol lauredià, fill de l’excap de Govern Josep Pintat, germà de conseller general i cosí de l’excap de Govern Albert Pintat, entre d’altres antecedents familiars, assegura que tot i aquest bagatge “no sentíem que estàvem predestinats a fer política, no hi entres fins que agafes la inèrcia perquè estàs al dia dels temes d’actualitat i tens aquesta inquietud i neguit, i el meu pare no ens feia comentaris d’involucrar-nos, el mateix que jo vaig fer amb els fills”. Pintat assenyala que va viure l’etapa política del pare “de forma llunyana perquè estàs en una altra fase estudiant, però recordo que eren temps essencials per al país amb l’acord amb la UE del 1990 i la compra de FEDA”, i que va ser quan va acabar la carrera que va començar a implicar-se en política “perquè t’hi vas dedicant, col·labores amb la gent de l’entorn, et postules i et donen suport”. El president del grup parlamentari de terceravia resta importància al suport que mobilitza un cognom com el seu perquè “no et trobes el camí aplanat, el vot depèn del que tu facis i de les solucions que proposis i no és un tema de sa-gues, és de persones, totes les persones que defensen el país”. Anàlisi compartida parcialment per Jordi Font, conseller general del PS, fill de l’ex-cònsol escaldenc Octavi Font i germà d’un ex-conseller comunal, que incideix que la procedència familiar “pesa encara als caps grossos. Amb els polítics com jo, qui sap qui és el meu pare?, quatre. Les noves generacions si no s’hi han dedicat una mica poca cosa en saben d’aquests polítics”.

La consellera demòcrata Mònica Bonell, exsubdíndica i ex-cònsol menor canillenca, filla, neboda i neta de consellers generals amb precedents de fa segles, entén que l’origen familiar en política “cada vegada pesa menys, no dic que s’hagi perdut perquè hi ha persones que tenen pes, però cada vegada hi ha més gent d’altres parròquies, més electors i pesa més el programa”. Reconeix, però, que a Canillo “el porta a porta és important, el contacte, anar a veure els electors, i no és tant per si ets d’una casa o altra, el que volen és veure’t pel poble, i si et coneixen els dones garanties i pensen: ‘Mereix la nostra confiança’”. La visió del president del grup parlamentari de Ciutadans Compromesos, Carles Naudi, fill de l’exministre i ex-conseller general Càndid Naudi, net d’un excònsol de la Massana per via paterna i amb generacions de síndics en l’arbre genealògic per part de la mare, és que “el salt a la política suposo que és perquè ho he vist a casa i no ho veia com quelcom rar, va ser molt natural, ho veia de persona normal i corrent i algú s’ha d’ocupar de fer-ho”, i considera que per atreure el votant “més enllà de ser de cal és que ens coneixem molt, hi ha contactes per la família i arribes a molta gent que t’aprecia, ets el veí de tota la vida o coneixen la teva família i tens la porta més oberta, i hi pots anar a xerrar perquè cada vegada són més importants les propostes que fas”.

LLISTES DE FILLS

La rellevància que tenia fa uns anys el parentiu amb algú que remenava les cireres, però, és indiscutible a la història del Principat. Octavi Font, excònsol d’Escaldes, ho ha viscut en primera persona. A punt de fer 90 anys recorda que abans es feia “política casolana. Jo tenia un bar i era un lloc on ens reuníem de diferents famílies i es buscaven els possibles candidats i es tiraven endavant les eleccions, i normalment hi havia dos bàndols i érem els uns contra els altres. No hi havia partits però sempre érem els mateixos a una banda i a l’altra”. Octavi Font va ser cònsol amb Magí Maestre quan Escaldes era part d’Andorra la Vella “i de seguida vam lluitar per la parròquia amb el Dot Martí –pare de l’excap de Govern Toni Martí– i l’Estanislau Sangrà, vam ser els que vam empènyer més”, i va estar quatre anys més al capdavant del comú “en unes eleccions que semblava que teníem perdudes i ningú s’hi volia presentar, i vam guanyar de llarg”. Alhora que el pare començava es feia visible l’interès polític del Jordi, que amb 16 anys formava part del “grup d’opinió Tribuna, on hi havia Jordi Farràs, Marc Forné, el doctor Vilanova, Jaume Bartumeu o Albert Pujal”, i després va entrar a Nova Democràcia “perquè tenia el cuquet de la política quan vaig estar estudiant a França, una època just després del 68, i va ser interessant i formatiu”. El conseller socialdemòcrata es va situar en la ideologia contrària a la del pare, que estava al comú, “però no era fer política, era fer administració del poble, de fet ells eren els progressistes i anaven a fer fora un cacic, però per posar-ne un altre”, afirma, puntualitzant que “volia canviar les coses a Andorra, que sempre ha sigut caciquil i jo sempre he sigut progressista i socialista”. Un posicionament que va resultar xocant per a la família i que el pare descriu amb humor. “La política no es feia per partits, sinó per grups de gent i, per exemple, si el meu fill volia anar-hi s’analitzava el cas i sortia. I llavors aquest ximplet [referint-se al Jordi] va dir que se n’anava amb els socialistes i li vaig dir què se li havia perdut amb ells, però no hi va haver res a fer”, relata Octavi Font, que precisa que “jo l’he votat sempre, com a fill, no com a socialista, l’he votat dues o tres vegades ja”, i insisteix que “no va voler venir amb el nostre grup, li semblava que havia de descobrir les Amèriques i no va descobrir res”.

Discrepàncies familiars que el pare evidencia amb el que li va dir quan era candidat, “que el votaria però que no l’ajudaria, i a l’Octavi li vaig dir: ‘T’ajudaré i et votaré’, és molt diferent això”. Perquè l’Octavi, ex-conseller escaldenc, sí que va seguir el patró de la política d’abans “i li vaig demanar que s’hi fiqués i el vaig votar a gust”, ressalta el pare. “Jo no estava a cap partit, només tenia uns companys amb els quals vaig anar perquè el Toni Martí va insistir, i quan s’hi posa és molt pesat”, comenta Octavi fill, que ressalta que aquella llista de Martí al comú compleix el model “de la política que diu el meu pare perquè hi anàvem el fill del Dot Martí, el fill del Pere Moles, la filla de l’Estanislau Sangrà i jo. Va ser una coincidència”. El germà lloa l’habilitat de Toni Martí per dominar “la influència de les famílies. És un estrateg i quan va posar la Lídia Magallon, que és cosina nostra, ja era per trencar l’hegemonia del vot a casa perquè jo era candidat. Ell sempre busca posar algú per generar lio familiar, ell ho sap això, ho domina, és un mestre”.

Tenir la política a taula ha provocat més d’una discusió dels Font i “n’hi ha hagut de calentes però no ha arribat la sang al riu i ningú ha convençut l’altre”, manifesta Octavi fill, mentre que el pare opina que de vegades el Jordi “em vol fer veure alguna cosa i combregar amb rodes de molí, doncs deixem-ho estar i no se’n parli més”, i el Jordi recalca que “ens esgatinyem i discutim i el que faci falta, però després passa i s’ha acabat”. I és que l’afectació personal de tenir un polític a casa és un record que conserven tots els que ho han viscut com a fills i ara com a pares o mares. “La política demana dedicació exclusiva i en el cas de totes les persones que s’hi dediquen els primers que ho sofreixen són les famílies, són els que reben”, afirma Josep Pintat, que afegeix que la influència de la dedicació del pare podia haver estat per rebutjar la política “perquè he viscut els moments bons i els dolents”. La mateixa vivència que expressa Xavier Espot, “perquè la vida en política condiciona la familiar i les absències del meu pare eren en el moment que estava en política”, com li ha succeït a Carles Naudi, que lliga les responsabilitats públiques del pare “a veure’l poc i que feia més hores que un rellotge”, i relata que va renunciar a una feina a Dubai “per estar atent als negocis mentre el pare era ministre”. El conseller massanenc rebla que aquests problemes de conciliació “els vaig valorar i a les meves filles els molesta quan he de viatjar i s’ha de renunciar a coses que no són les hores familiars, per exemple jo he deixat de fer sopars de feina, sopo a casa”.

Mònica Bonell recorda que “les tres germanes hem sentit a parlar de la cosa pública a casa, he viscut eleccions del pare a cònsol que va perdre i a mi m’ha calat, però a les meves germanes no”, i com els pares “estaven preocupats per com em podien afectar les crítiques perquè has de prendre decisions i no agraden a tothom”. Ara rep les queixes dels fills “perquè ho han viscut des de sempre, estava embarassada quan vaig sortir de cònsol menor, i m’han retret que estava sempre pendent de la feina i al telèfon”.

SEGUIR LA TRADICIÓ

Les noves generacions de les cases amb tradició política no apunten de moment –alguns són massa joves– a l’àmbit públic. Jordi Font s’ha trobat amb una nova paradoxa a casa “perquè les filles estan participant en la vida del quart perquè viuen a Pal i jo soc per abolir els quarts. Hi han anat perquè tenim terrenys i és l’únic lloc per defensar-los i diria que no són pas carques i això ja em tranquil·litza”. Josep Pintat no sap si els fills continuaran la tradició familiar perquè destaca que a casa li van dir “fes el que t’agradi, amb el que et sentis realitzat, i són fases de la vida, i jo faré el mateix amb els meus fills, que facin el que els agradi”. El mateix missatge que explica el cap de Govern que va rebre dels pares, “que em van dir que fes el que considerés i el que em pogués fer feliç, i m’havien inculcat que Andorra ens havia donat molt i que podia fer quelcom per Andorra”, i subratlla que “el que he viscut a casa ha fet que m’agradi la política però no perquè el meu pare m’ho hagi dit”. Xavier Espot recalca que a la família “no busco suport polític, és moral, és el rol dels pares en moments de dificultat”, i malgrat l’experiència del progenitor en càrrecs de responsabilitat, “no consulto les decisions amb el pare perquè no és el seu rol i no és sa barrejar decisions polítiques i la vida personal”. El pare Espot remarca que “ni quan era batlle, ni de ministre, en sabíem res, perquè el Xavi té una discreció innata”, i es mostra “content per la feina que està fent, difícil i complicada i amb molta passió”. Feina que el cap de l’executiu emfatitza que es pren “com un servei públic, tinc aquesta obligació i hi ha coses gratificants i sacrificis i punts dolents, però sobretot és un compromís que he assumit i no hi ha volta de full”, després de reflexionar amb la família “perquè no he fet cap pas professional que no els hagi consultat”. Paper rellevant de les famílies que Octavi Font veu amb bona salut perquè “encara compten molt i desgraciat el dia que les famílies no comptin”.