La Justícia dels rics
Oi que no tenim pressa senyor fiscal?” Aquesta és la frase del magistrat Josep Maria Pijuan que resum els tres drames de la justícia andorrana. El magistrat està tenint una màniga ampla en el judici gairebé inaudita. Permet infinites contrarèpliques i llicències a les defenses amb l’objectiu de minimitzar la munició per als centenars de milions de trilions de recursos en cas que hi hagi un sol acusat que no sigui declarat absolt.
Anem als drames. El primer és un forat en el sistema descobert per un parell d’advocats fa uns anys. Es van adonar que disfressant els defectes de forma, fins i tot els més intranscendents, en vulneració dels drets fonamentals posaven la por al cos als jutges. Van constatar com els batlles, davant del pànic a sentències del Superior que revoquessin les seves, optaven per evitar problemes i donar la raó a les defenses encara que els clients fossin manifestament culpables. I el Superior, per por al mateix per part del Tribunal Constitucional, va acabar plegant-se a aquest joc brut. No vol dir que passi sempre, perquè alguns batlles i magistrats no s’han deixat intimidar, però sí sovint.
I aquest drama està necessàriament relacionat amb el segon: el Tribunal Constitucional s’ha convertit en una tercera instància. Sigui per avorriment, perquè li arribaven pocs casos dins de l’àmbit de la seva jurisdicció, o perquè consideren que la justícia d’aquest país necessitava un Tribunal Suprem, el TC és ja oficialment la tercera instància jurídica. Tothom té clar que embolcalles qualsevol derrota judicial en un recurs d’empara per immenjable que sigui i el TC l’admet a tràmit i el jutja com si fos un tribunal ordinari que treballa en la intimitat. És injust que no li canviïn el nom i es passi a dir TSC (Tribunal Suprem i Constitucional) per evitar equívocs i que els pocs advocats que l’utilitzen comme il faut deixin de quedar com a babaus.
I el segon drama enganxa amb el tercer, derivat dels altres dos i que els retroalimenta: la justícia és igual per a tots... els rics. El sistema ha volgut ser tan garantista que ha creat una cuirassa legal a qui té recursos. Als rics els garanteix que presentant recursos infinits l’acció de la justícia mai els acaba atrapant. Recorres qualsevol decisió de qualsevol instància i al mateix temps vas presentant sense parar el mal anomenat “procediment urgent i preferent per aturar una lesió de drets fonamentals” i sovint el ric guanya perquè els diners li permeten aprofitar les escletxes del sistema. Sempre hi haurà algun batlle o jutge que en dos-cents mil recursos apreciï que com el cotxe té una ratllada a la porta del copilot no pot passar la ITV.
I evidentment la majoria dels que es troben processats en el cas Gao Ping no estan en aquesta categoria –i reafirmo que batlle i fiscal es van passar de frenada i entre deu i quinze no haurien d’estar asseguts a la banqueta– i estan en inferioritat de condicions respecte als de recursos il·limitats o en comparació amb els que tenen algú al darrere amb recursos il·limitats. No s’han de confondre aquests drames amb la prohibició de la indefensió, el dret a un judici just i a l’ús de les eines processals per defensar el client. Simplement un sistema garantista creat amb la millor intenció s’ha pervertit fins a tal punt que hi ha una Justícia per a rics i una altra per a la resta.