La justícia dona la raó a un preferentista de Banca Privada
La sala civil del Tribunal Superior de Justícia ha donat la raó a un preferentista de Banca Privada d’Andorra (BPA) que va portar a la justícia l’entitat per unes accions que va comprar el juliol del 2011. El Superior ha desestimat el recurs presentat pel banc, intervingut arran de la nota de la FinCEN del març del 2015, contra la decisió del Tribunal de Batlles de l’agost de l’any passat d’estimar la demanda del preferentista, i donar lloc a la nul·litat dels contractes d’adquisició de les participacions per manca d’informació clara i suficient i adaptada al perfil del demandant per uns imports total de 300.000 i 80.000 euros. La sentència condemnava BPA a reintegrar la inversió esmentada, incrementada amb l’interès legal des de la data en què es va fer aquell càrrec, el juliol del 2011, i disminuïda de les quantitats que per dividends o interessos s’haguessin cobrat.
BPA, a través de l’AREB, va presentar el gener passat un recurs a la sala civil del Tribunal Superior de Justícia contra aquesta decisió en què demanava la revocació de la sentència i que es desestimés íntegrament la demanda interposada pel preferentista.
Els magistrats, per desestimar el recurs i confirmar la sentència de la Batllia, recorden que l’objecte essencial se centra a saber si l’entitat defenent va incórrer en alguna negligència informativa respecte al producte que va oferir al seu client abans de la seva contractació. La sentència assenyala que no es tractava d’un client professional, que no se sap quina informació va rebre de BPA perquè ni s’ha proposat la prova de confessió ni s’ha escoltat com a testimoni cap empleat de l’entitat, que no se li va fer cap test d’adequació i que malgrat que li’n van fer dos d’idoneïtat, el banc no va tenir en compte que el client va indicar que buscava un horitzó temporal de liquiditat d’1 a 3 anys, que volia obtenir alguna rendibilitat tot assumint una mica de risc, que tenia estudis mitjans i que no tenia, ni ha tingut, una professió vinculada al sector financer, assegurador o similar en el darrer any.
Recorden, en el moment de valorar la prova, “que aquesta sala ha establert una doctrina, continguda en vàries sentències, segons la qual el deure d’informació i comunicació que correspon a les entitats financeres envers els seus clients, encara que no estigui previst explícitament en el contracte, es justifica en el deure de bona fe o d’equitat”. Això significa que “calia deixar constància dels riscos de les accions preferents que són especialment elevats perquè posen en risc el capital invertit, cosa que allunya tot inversor conservador”. D’haver-ho fet, “s’havia d’haver deixat constància escrita”.