Solanell

La primera feina que em van donar quan vaig sortir de la facultat va ser fer un estudi sobre el despoblament a l’Alt Urgell, finançat per la Unesco. Amb el Xavier Campillo, el seu Panda i el meu Renault-6 (Cuestión de espacio) vam fer milers de quilòmetres per pistes i pistotes, visitant els pobles que s’havien quedat buits o estaven en procés d’abandó. El primer de tots va ser Solanell, l’escenari del gran hit de la cançó pirinenca El gall negre. Ens va acompanyar un veí del poble, que feia anys que l’havia deixat. Ens va ensenyar, en un recorregut carregat de sentiment i pena, casa seva, la comuna de la rectoria, cal Lleïr, cal Gironi, l’església de Sant Julià, que tenia un enigmàtic esquelet pintat a l’altar major. El panorama era desolador: vint-i-cinc cases tancades, en diversos graus d’enrunament. Anys més tard, els diaris van començar a parlar del projecte d’un jove arquitecte tarragoní per recuperar Solanell. Reconec que d’entrada m’ho vaig mirar amb el proverbial escepticisme pirinenc. Però un dia vaig conèixer l’ànima del projecte, el Saül Garreta, i vaig començar a canviar d’opinió. El procés no ha estat gens fàcil. Tractar amb gent, amb pedres, amb administracions i amb sentiments és molt complicat. Però la tenacitat i l’esperit positiu del Saül és insòlita en un món ple de rebaixes i renúncies. La Cooperativa Reviure Solanell és el marc constitucional del projecte, i aquest cap de setmana ha començat a funcionar, en mode de proves, el refugi del Gall Negre, que treballarà a ple rendiment a partir de la festa major, el primer cap de setmana d’octubre. De mica en mica, pedra a pedra, amb la il·lusió continguda pel pragmatisme, Solanell reviu.