Les orenetes i... el crit

Les orenetes que volaven ran de balcó dissabte passat a Solanell, en vol de vida, havien de ser les protagonistes d’aquest article. Malauradament, les accions terroristes ocorregudes dijous a la tarda a Barcelona i la matinada de divendres a Cambrils, ens les allunyen de cop, perdent-se el seu dolç refilar entre el soroll de la maldat i la salvatgia. Les orenetes de Solanell, companyes retornades a la vida del poble de la vall de Castellbò que el Saül Garreta, de Tarragona, juntament amb altres persones de bon cor i sentiment, fa reviure un altre cop. Les orenetes de Solanell, que aquest dissabte ens parlarien d’això, de vida, de converses, de dinar de germanor, de somriures, de música, de convivència, de mirades....

El crit provocat per l’horror va segar la vida dels qui baixaven o pujaven per la Rambla de Barcelona. Un crit de les víctimes innocents que tots hem sentit endins dels nostres cors des de l’indret on érem en ser sabedors de la trista i desoladora notícia. El crit sec, breu, el darrer mot, dels qui hi van perdre la vida a l’acte. I el crit repetit, el gemegar, les paraules de dolor dels ferits. No oblidarem i recordarem sempre aquests crits en passar per la Rambla de Barcelona. Les víctimes, anònimes a hores d’ara, a mesura que puguin ser acomiadades pels seus familiars i amics, aniran prenent cara i nom. S’hi afegiran els dels que es debaten entre la vida i la mort als hospitals, una quinzena d’homes i dones en estat crític. Els ferits que tindran la sort de poder recuperar-se i refer-se –si és que pots reprendre la normalitat diària després d’haver viscut el terror en pròpia pell–, tornaran a escoltar les cantúries de les orenetes i altres ocells allà als seus pobles, al carrer o des de la finestra i el balcó de les seves cases.

Davant accions criminals sorgides d’un fanatisme del tot insensible, la resposta ha de ser de caràcter humà. La resposta que planti cara a la inhumanitat, ha de ser el reforçament de la concòrdia i dels valors convivencials. Encara que ens sembli que no podem fer res davant la bèstia desfermada, certament hi podem fer molt. Costa dir-ho quan sents a prop els tambors de guerra, però cal ser conscients que la maldat només es pot aturar amb grans llençols de pau, a més del càstig que la justícia determini per als criminals. La ràbia que deuen portar a dins els terroristes, el clam de revenja que els alimenta, la cega embranzida de barbàrie i mort, ha de ser allu-nyada amb la convicció que la civilització i la cultura de pau, desenvolupada i assaonada pels valors de vida i de fe de cadascú de nosaltres, són les armes amb les quals s’ha de combatre. Sense oblidar l’ajut i l’aplicació de la justícia, tornem-ho a dir, que ha de moure cel i terra per trobar els malfactors i aplicar-los el càstig i la pena amb tota la força de la llei.

El símbol de les orenetes com a símbol de llibertat i plenitud de vida, que és allò que els terroristes volen matar, ens ha de servir per afrontar la temença i la desolació que sentim cada cop que succeeix una matança d’innocents com la de Barcelona i de les altres ciutats europees que n’han estat víctimes anteriorment. El cant de les orenetes, el seu vol, ha de ser el cant que acompanyi els nostres precs, les nostres pregàries. I parlant de símbols, un altre símbol, l’os que Joan Miró va dissenyar per donar la benvinguda als visitants de Barcelona que arribessin per mar, i que el ceramista Llorens i Artigas fill va realitzar al Pla de la Boqueria, va ser justament l’indret on va quedar aturada la furgoneta de la mort dijous a primera hora de la tarda. Els visitants que pujaven i van quedar a pocs metres de ser envestits, recordaran l’os de Joan Miró, un os gens ferotge, com el punt on la vida els va ser preservada.

Que les orenetes volin ben alt i els seus cants acompanyin l’eternitat dels que ja no hi són.