Llibertat d'expressió

Recentment, en una conferència al Consell General, el sociòleg i periodista Salvador Cardús parlava de la llibertat d’expressió com un dels sis grans reptes de la democràcia. Afirmava que ser “políticament correcte” posava en risc tant els fets objectius com la democràcia.

Posava un exemple molt il·lustratiu: en una tertúlia sobre la violència de gènere, un tertulià afirmava que només es podia solucionar millorant l’educació. Un altre, que el que calia era desenvolupar més polítiques socials. Ell, estudiós del tema, va replicar aportant dades objectives: saben quin és el país amb l’índex de violència de gènere més alt? Finlàndia, el país amb el millor sistema educatiu del món. Saben quin és el segon país? Suècia, considerat el país amb les millors polítiques socials. Saben també quins són els països amb l’índex més baix? Itàlia, Espanya, Portugal i Irlanda, els països de tradició catòlica, cosa que per a molts és considerat font de la violència de gènere. Després d’aportar aquestes dades objectives, les crítiques que va rebre per no ser “políticament correcte” sobre el tema van ser tan furibundes que des de llavors no participa en tertúlies.

És important que en el debat polític i social es retorni a aquesta desitjada llibertat d’expressió, on la informació veraç i les dades objectives s’imposin enfront dels populismes i els eslògans continus dels partits. Ara bé, no s’ha de confondre llibertat d’expressió amb poder dir el que es vulgui faltant a la veritat i a l’honorabilitat de les persones. I un exemple d’això és el que vam viure en la darrera sessió del Consell General amb, malauradament, unes intervencions indignes.

Com bé deia l’Esteve Vidal al seu article d’opinió sobre la postveritat “poc importa, en definitiva, la veritat i la realitat”, i al Consell alguns ho van tornar a demostrar. I dic tornar, perquè van ser els mateixos que al seu dia van fer el mateix amb el ministre Jordi Cinca. El temps i la justícia han donat la raó sense cap mena de dubte al ministre, però encara no he vist cap d’aquests consellers ni les executives dels seus partits sortir a demanar perdó i reconèixer el mal que van fer al ministre i al seu entorn. Com bé deia, poc importa la veritat, deu ser cosa de la nova política, suposo.