Negociar o amenaçar

Darrerament, hom pot constatar, i penso que amb certa inquietud, el llenguatge emprat per certs polítics i sobretot per alguns representants sindicals, especialment pel seu to amenaçador i de poc respecte. Cadascú es pot expressar, faltaria més!, i defensar els seus drets és òbviament legítim, sempre que es basin en fets verídics i fent-ho amb les formes que se suposa convenients. Com molt bé diuen els castellans: lo cortés no quita lo valiente.

El Govern d’Andorra, i en aquests moments com a responsable del ministeri, la ministra Eva Descarrega, vol portar a terme una reforma de la Funció Pública amb uns objectius de modernitzar i d’aportar més i millor qualitat. Aquesta reforma es sustenta en uns principis que han estat a bastament explicats i defensats –i que, naturalment, poden agradar o no- però per als quals no s’ha sentit cap proposta alternativa.

Crec que per part del Govern, i la ministra Eva Descarrega en particular, així com el grup parlamentari demòcrata, han demostrat la seva predisposició a negociar, i de fet els consellers generals treballen en les demandes que tots els sindicats els van traslladar l’abril passat. I ho fan amb el convenciment que es podrà arribar a un acord. Hi havia prou marge per acostar posicions, llavors, i estic segur que n’hi segueix havent, avui.

Perquè una negociació és això: l’esforç de diàleg i la voluntat d’arribar al consens de les dues parts concernides que s’ha de produir en el context del debat constructiu d’arguments. No d’amenaces quan les coses no van pel camí que un voldria. Llavors, semblava que s’obria la porta a poder tractar amb seriositat, rigor i responsabilitat un tema tan important i que tothom estava d’acord que allò prioritari era l’interès col·lectiu per sobre de qualsevol altra consideració. Personalment, penso que la força d’un sindicat resideix en la seva credibilitat i a defensar allò legítimament defensable. Els millors resultats s’obtenen quan es treballa des d’una posició basada en el respecte mutu. La nostra societat, amb segles de democràcia al seu darrere, sap a abastament, que no té més raó qui més fort crida.