Arrelament. Per una visió oberta de la noció d'identitat

Lídia Armengol Vila, màxima 55

En l’article anterior (11/10/2019) vam veure que la filòsofa francesa S. Weil ofereix una concepció alhora oberta i exigent de la identitat. Arrelar-se en un espai i patrimoni particulars no significa tancar-se en un nacionalisme estret, sinó al contrari, servir-se’n com a font d’inspiració per reinventar-lo i crear un nou futur.

Avui m’agradaria explorar el vessant artístic de l’arrelament. De ben segur les arts no resoldran la difícil equació entre una identitat nacional forta i l’existència de poblacions d’orígens cada vegada més heterogenis. Però sí que em semblen ser un mitjà potent d’integració perquè afavoreixen un arrelament espiritual. Dic espiritual i no religiós. I per espiritual entenc aquí la definició que li dona el filòsof francès Abdennour Bidar (Les Tisserands, 2017): “la cultura que ens ajuda a créixer en humanitat”, a créixer com a persones, amb sentiments, records, valors i aspiracions.

A Andorra dues obres em semblen il·lustrar aquesta forma d’arrelament espiritual: les set escultures de Jaume Plensa anomenades Els Set Poetes(2014) i la meditació poètica que en fa Manuel Montobbio a Estilites d’Andorra (2019). Veurem que l’escultor i el poeta arrelen el seu món imaginari dins del patrimoni cultural del nostre país per investir-lo al seu torn d’un valor simbòlic, mític i universal que el transcendeix. Un valor universal amb el qual, al meu entendre, andorrans i residents es podrien identificar independentment de les seves provinences.

Per començar, les set estàtues de Jaume Plensa propicien un diàleg permanent entre passat, present i futur. D’una banda, Els Set Poetes són escultures del segle XXI: les set figures estan realitzades amb fibra de vidre, s’il·luminen de l’interior amb llum artificial. S’eleven cap al cel per simbolitzar l’obertura cap al futur.

D’altra banda, aquestes estàtues modernes s’inscriuen en el passat. La primera tradició històrica és la dels estilites, que des de Simeó l’estilita, al segle V, es penjaven d’una columna –stylos en grec– de més de 10 metres per meditar. L’estilita mira més enllà de la mirada miop i mesquina del món humà. Intenta percebre dins d’ell l’ànima universal que l’uneix a tots els altres homes. Les escultures modernes de J. Plensa reactualitzen així en ple segle XXI la figura antiga de l’estilita per fer-ne un model universal: el del pensador contemplatiu.

Però les estàtues de J. Plensa s’inscriuen també dins d’una segona tradició: la història andor­rana. Els estilites s’arrelen dins la plaça Lídia Armengol, del nom de la gran historiadora que va promoure als anys setanta i vuitanta l’andorranització per tal de poder preservar, en ple big bang econòmic i cultural, la identitat amenaçada del nostre país.

És més, les estàtues es troben en l’espai institucional més ric d’Andorra. Situades enfront de Casa de la Vall –un dels més antics vestigis del parlamentarisme europeu– Els Set Poetes, símbol de les set parròquies, inciten polítics i ciutadans a repensar la construcció del país a partir d’un diàleg fecund entre passat, present i futur.

Em sembla, doncs, que la disposició –no planificada a l’inici– de les escultures modernes en un perímetre tan simbòlic com carregat d’història política encoratja el rearrelament del passat andorrà en l’espai públic del segle XXI.

Aquesta forma d’arrelament espiritual l’afavoreix també Manuel Montobbio en el seu recull poètic Estilites d’Andorra. Inspirant-se de les set estàtues de J. Plensa, l’autor adopta el que ell anomena la mirada de “l’estilita/poeta”: una mirada basada sobre una tensió permanent entre interiorització (endins) i aspiració a l’universal (enllà). I és aquí on rau, al meu entendre, el secret d’una identitat inclusiva: en aquesta dinàmica entre l’endins i l’enllà, entre l’arrelament dins d’un patrimoni cultural i l’aspiració cap a una nova creació.

Prendré un sol exemple: el passatge on el poeta parla de l’Armari de les Set Claus, ubicat a Casa de la Vall. Una de les particularitats de l’armari és que només es pot obrir amb les set claus de les set parròquies. L’objecte ens transporta així a aquella època ancestral en què sense la col·laboració dels consellers de les sis parròquies (Escaldes no es crea com a parròquia fins al 1978) ni es podia obrir l’armari que contenia els llibres d’actes, de comptes, de sentències, ni consegüentment Andorra podia actuar com a Estat.

Tanmateix, M. Montobbio no s’acontenta a citar l’Armari de les Set Claus, sinó que li dona un nou valor simbòlic i universal. Les claus dels “estilites/poetes”, ens diu l’autor, no obren l’Armari de les Set Claus, sinó que:

“obren les set

juntes i alhora

la porta

que condueix

al camí que porta

a l’ànima

universal”.

El poeta ens invita així a interpretar l’imperatiu polític de diàleg entre parròquies gravat en el nostre escut: “Virtus Unita Fortior”, com a expressió simbòlica d’una unitat encara més gran: la de l’ànima universal de la qual, ens diu el poeta, cadascú de nosaltres som “fragments perduts” i “dispersos”.

Manuel Montobbio s’endinsa així en el patrimoni cultural andorrà per donar-li alhora una dimensió mítica i intemporal que va més enllà de les èpoques, més enllà de les fronteres. En aquest sentit la seva obra em sembla poder propiciar una integració alhora inclusiva i respectuosa de les tradicions nacionals.

Per concloure, les estàtues modernes de J. Plensa i el recull poètic de M. Montobbio encoratgen un arrelament espiritual amb el qual bona part dels ciutadans es podrien identificar. Gràcies a la poesia i a l’escultura, els símbols de la història andor­rana cobren un valor emotiu i narratiu propici a un amor més imaginatiu i afectiu de la identitat.

Tanmateix, aquest arrelament espiritual té els seus límits: és un model difícil de realitzar. La mirada de “l’estilita/poeta” requereix una capacitat d’introspecció, una visió àmplia de l’“ahir”, del “present” i del “demà” que la cursa frenètica de l’avui no afavoreix. Contra aquesta objecció respondrem que l’educació ha de jugar un paper clau en la construcció d’una identitat reflexiva. Gràcies a l’estudi d’obres literàries i artístiques com Els Set Poetes o Estilites d’Andorra, l’escola ajudarà les noves generacions a forjar una andorranitat creativa, personal i conscient del seu patrimoni. Només així podrem fomentar un sentiment nacional alhora obert i suficientment sòlid per federar persones d’horitzons diferents entorn d’una història, d’uns valors i d’un projecte comuns.