El darrer trot de 'Palanca' de Tor

La darrera aparició de Palanca va ser en un dels seus domicilis coneguts: casa Mariano de Baro, entre Sort i Gerri de la Sal. “Com va, Palanca?” –li vaig dir mentre m’arribava aquella mirada seva, mirada greu, una mica dura, però mirada dolça també..., “Avui bé, demà ja t’ho diré.” D’això ara farà deu anys, quan el Jordi Riba en tenia 73 i el cos, aquella corpenta d’home de muntanya, començava a notar l’abaltiment després d’haver trotat –talment com un dels seu cavalls– tota una ardida joventut i maduresa. Mentre mirava de reüll una parella de joves que acabaven d’entrar em va dir, ventant la seva mà, la seva manassa dreta sobre una cadira del seu costat: “Vine i informa’m de la ribera de la Seu”. Vam parlar mitja hora llarga, de gent i de cavalls, allò que realment el feia viure, i de camins i d’aquell i d’aquella i d’aquell altre i de la fira d’Organyà on, a meitat dels anys noranta, el vaig fotografiar enmig de les seves eqües, a l’era del Sarradell (avui del Rocamartí), la darrera vegada que hi va anar a vendre. En aquella tarda d’hivern, en el caliu sempre acollidor del restaurant de casa Mariano, vam tenir la darrera trobada, va ser la dar­rera aparició, la darrera manifestació corpòria i humana de Palanca.

La primera neu abundosa ha colgat en les darreres hores les bones pastures de la muntanya de Tor, com volent fer silenci al mateix temps que el Jordi Riba ha fet el seu. Palanca ha mort a l’hospital de Tremp, sense fer soroll, fet gens habitual en ell, inconformista i anant bona part de la seva vida “fent malear la gent”, com diuen al Pallars. És la cara més coneguda d’un home sense embuts i amb una força de voluntat ferrenya com les munta­nyes que el van veure néixer, un 15 de desembre de 1936, a casa Gallart d’Alins, a Vallferrera. Com? –em direu- No era de Tor el Palanca? I tant!, de Tor, però el pare es va casar a Alins, a casa Gallart, i allí va néixer el nostre Palanca, com abans hi havia nascut la seva germana Maria Rosa i el seu germà Lluís. La mare del Jordi, la Maria Segalàs, va morir quan ell era petit; aquesta va ser la primera batacada de les moltes que la vida li donaria, algunes de les quals el van trobar desprevingut però altres les va afrontar de cara. No es deixava pas intimidar, ni acorralar, ni abaixava el cap. Potser per això l’aureola aparellada al Jordi Riba, és bastida amb els aspectes més de confrontació i de tirar pel dret, literalment parlant, vinculats als seus nombrosos plets i les anades i vingudes als jutjats de Tremp i a altres de la geografia pirinenca. Quin era el seu caràcter i la seva manera de fer ens ho descriu la imatge següent, just esdevinguda durant una vista contra ell al jutjat de Tremp. El jutge va haver d’escoltar les diatribes i queixes de Palanca que, lluny de sentir-se culpable, es defensava sense estalviar invectives al magistrat. I aquí, a part del fet definidor del seu encrespat caràcter, entra l’anècdota, de les mil que en bagatge porta Palanca a l’esquena: el jutge, cansat de sentir-lo, feia sonar insistentment la campaneta amb la mà quan el Jordi Riba de cop, li digué, alçant els braços: “I vostè deixi de tocar la tringoleta!”

La partida d’aquest món de Palanca tanca una època en què la muntanya de Tor ha protagonitzat pàgines de la història contemporània lligada a circumstàncies personals, familiars i de veïnatge emmaranyades i tibants. Mirada des d’Andorra, aquesta història té components que saltant pel port de Cabús davallen fins a Tor i encenen i inflamen alguns dels episodis més dramàtics i sagnants associats a dues de les cases més fortes del poble: Sansa i Palanca. Josep Montané, Ros de Sansa, hauria volgut veure pistes d’esquí a la muntanya i Jordi Riba, Palanca, hi volia veure i fer pasturar, com sempre, eqües i cavalls. La fricció entre les dues maneres d’entendre el destí d’un patrimoni natural esponerós, sostingudes amb un rerefons legal de títols de propietat repicant sobre les seves testes, va ser durant molts anys el pa de cada dia a Tor. Avui, gairebé 25 anys després de l’assassinat de Josep Montané (l’autor material del qual la justícia no va poder assenyalar) i amb Jordi Riba havent fet el dar­rer trot, el darrer viatge, baixa el teló i arriba la neu per passar l’hivern i esperar l’arribada d’una nova primavera. Serà quan aquesta torni i la neu i les congestes deixin arribar bé fins al port de Cabús, que hi anirem i ens mirarem aquella verdor de la muntanya de Tor similar a la de Setúria i, abocats a ponent, allà baix veurem les bordes de Sansa i de Palanca, envoltades de silenci.

Per reviure la vida de Jordi Riba, per seguir les passes humanes de Palanca, us recomano la lectura d’un llibre que no parla pas d’una muntanya maleïda

–això són etiquetes fictícies–, sinó de persones que, al cap i a la fi, siguin més o menys afables, més o menys esquerpes, posen el toc humà al seu indret, en aquest cas a la seva muntanya. Llegiu, o rellegiu el llibre escrit per la Núria Comes, de Sort, dedicat al Jordi Riba: “L’home de Tor. La insòlita història de Palanca i els copropietaris d’una muntanya capaç de provocar una tragèdia.”

Que reposis en pau, recordat Palanca.