El futur i la tempesta

La setmana passada va començar la segona Biennal de Pensament de Barcelona a la plaça del Raval, però ser-hi, en moments de pandèmia, és molt complicat. Perdem, ara per ara, part dels nostres vincles amb l’exterior. També hi ajuda que no soc un zoomer, em moc i visc en l’estrany silenci del confinament. A final de setembre s’ha commemorat també el 80è aniversari de la mort del filòsof Walter Benjamin, especialment a Portbou, el darrer dels seus passatges vitals, on es va suïcidar fugint del nazisme. Allí la Fundació Angelus Novus i la Casa Walter Benjamin van organitzar diferents actes que, sota el títol de Frontera de la memòria, parlaren de filosofia, literatura, art i teatre. Tampoc vaig tenir forces per anar-hi. L’estrany cansament de la pandèmia. Tot i així, tancat a casa i en el silenci com a espai per sentir altres coses, vaig rellegir el seu sintètic testament filosòfic –si es pot dir així– comprès en les Tesis sobre la filosofia de la història, el seu últim manuscrit o els seus últims apunts que duia –diuen– a la famosa maleta negra durant la fugida fins a Portbou. Des d’un marxisme heterodox i des de la teologia jueva Benjamin hi articula una crítica a la identificació entre història i progrés. La idea de progrés com a forma habitual de pensar de l’home occidental modern. Em permeto copiar la seva novena tesi:

“Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Angelus Novus. Hi veiem un àngel que sembla allunyar-se d’alguna cosa mentre la mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest és l’aspecte que ha de mostrar necessàriament l’àngel de la història. El seu rostre està girat cap al passat. On a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeveniments, ell només veu una sola i única catàstrofe, que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes que són llançades als seus peus. Voldria aturar-se, despertar els morts i reparar allò destruït. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seves ales, tan forta que ja no pot tancar-les. La tempesta l’empeny irresistiblement cap al futur, al qual dona l’esquena, mentre que davant seu les ruïnes s’amunteguen fins al cel. Aquesta tempesta és allò que anomenem progrés.”

Hi som de ple!