Gravats rupestres

L’últim acte social a què vaig anar abans del confinament va ser la presentació d’Entre l’infern i la glòria d’Àlvar Valls a la Fada Ignorant; i el primer acte social a què he assistit en temps de pandèmia ha estat la presentació d’un altre llibre extraordinari, el de Gravats rupestres d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya (Anem editors), de Jordi Casamajor i David Gálvez, a l’auditori Claror del Centre Cultural i de Congressos Lauredià, gràcies a la campanya La cultura no s’atura engegada pel ministeri de Cultura i els Comuns. Durant els últims nou mesos, he cregut que no necessitava participar en aquestes convencions d’encaixades, salutacions i riallades, sovint sinceres. Nou mesos! I ara hem parit una realitat més estranya que un pessebre monoparental: tot són protocols, fletxes a terra per saber per on entrar, per on sortir, com no saludar els coneguts. Reserva prèvia, mascareta, gel. Ho tenim tot? Ah, les claus de casa. Obedients, seiem on ens manen. De lluny, saludem un amic. Parla el cònsol major –s’agraeix que les autoritats s’impliquin també assistint a l’acte–. Parla l’editor, que diu que el llibre és extraordinari. Ho és perquè en una matèria tan especialitzada i plena d’erudits sembla que no hi havia lloc per a la divulgació. Fins ara. Un llibre ben editat, amb fotografies molt suggerents i explicacions breus i evocadores en què els no iniciats en l’art rupestre podem entendre moltes coses, que és el primer pas per poder apreciar un patrimoni desconegut o directament ignorat. I per fi arriba el torn dels autors. Van enllaçant anècdotes divertides de com trobar gravats per construir una explicació que sempre és planera i didàctica, fugint de l’ombra pertorbadora de l’erudició. Però es nota que en saben un ou. Si no fos per les mascaretes (al Casamajor li rellisca sota el nas), crec que durant una estona tots ens oblidem de la Covid. Fins i tot, avui, em molesten menys les dues cotorres que s’han assegut a la fila de darrere. Ja és mala sort, és que no callen –li dic a cau d’orella a la meva dona– i ara és ella que em fa callar. S’acaba abans del que em pensava. Aplaudiments, comprem el llibre i hem de marxar sense saludar ningú. Se’m fa estrany. Se m’ha fet curt. I jo que creia que no ho trobava a faltar.