Dijous passat, mentre la legió de trols famolencs que pul·lulen per les clavegueres del diari es dedicaven a la recerca i captura del fronterer –com a personificació de totes les desgràcies del país, a tall de cap d’esquila o de boc expiatori– dos il·lustres ciutadans prescindien de límits sempre artificials que hi ha entre països i ens presentaven el fenomenal llibre que han fet sobre els gravats d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, en el marc de la iniciativa La cultura no s’atura. Sí, naturalment, em refereixo al tàndem Casamajor & Gálvez, que amb la complicitat d’Anem Editors han posat ordre a molts anys d’expedicions incertes, embardissades i i esgarrinxades. Fins i tot, amb l’apoteosi d’algun veí armat (i alarmat) brandant una escopeta en veure aparèixer el Jordi costes amunt fins al seu xalet després d’haver fet algun notable descobriment. És un compendi que mareja. Des de les primeres descobertes del gran Pere Canturri fins avui, el corpus de petròglifs ha assolit unes dimensions que ens fa dir sí senyor. De mica a mica, en multiplicar-se el nombre de troballes, el misteri i l’atracció que envolten els gravats, lluny d’haver quedat resolts, augmenten. Qui motiu empenyia els nostres avantpassats a enfilar-se al rocam, a llocs que avui ens semblen fora de tota lògica, per deixar testimoni incís, picat, gravat o rascat de ves a saber quins motius o quines creences? Potser no ho sabrem mai i molt millor que així sigui: necessitem la incertesa tant com la seguretat dels fets que són demostrables.