Evitar males influències

A començament del anys noranta, la tennista Arantxa Sánchez Vicario, a la pregunta d’un periodista sobre per què no venia més a Andorra, on tenia residència, va contestar: “Es que las carreteras para llegar a Andorra son malas de verdad.” Poc va faltar per escoltar per ràdio qui, amb tota raó i sentit comú, recriminava a la tennista el fet de queixar-se de les carreteres quan ella s’escapolia de pagar impostos a Espanya amb la residència establerta a Andorra, impostos amb els quals, si tributés fiscalment al seu país d’origen, potser es podrien adreçar millor les carreteres. Hauria estat bé poder veure i escoltar també per televisió el parer de tertulians, però la televisió andorrana no començaria a emetre fins a final de 1995 i amb les ràdios i amb la premsa –el Diari d’Andorra havia engegat el maig de 1991– i, és clar, sense internet ni xarxes socials, anàvem tirant cada dia sense cap sensació d’estar faltats d’informació. Trenta anys més tard, avui en dia, en tenim tanta, d’informació i de bombardeig de notícies, que la feina és no distreure’ns amb bajanades i mirar de no perdre el temps miserablement i innecessària amorrats a les pantalles. Aquesta setmana mateix sabem de l’establiment a Andorra d’un noi jove dedicat a parlar a la gent a través de vídeos penjats a la plataforma YouTube. Es veu que ha vingut des d’Espanya per estalviar-se uns quants centenars de milers d’euros que si tingués residència a Espanya hauria de tributar a hisenda, estalviant-se’ls a Andorra perquè aquí la imposició sobre la renda és d’un 10%, una bicoca que, sumat a la bicoca que ja és la seva diguem-ne feina de youtuber, li reporta sucosos beneficis. La notícia ha fet aflorar altres súbdits espa­nyols que de fa dies també s’han plantat a Andorra per tal d’evitar, segons ells, l’elevada fiscalitat espanyola, que va des del 21% generalitzat per a les rendes sobre el treball establert en paràmetres mitjans fins al 50% per a les grans rendes. Dits súbdits espanyols també es dediquen a sortir per internet amb vídeos protagonitzats per ells mateixos i fent ostentació, sorollosa ostentació, de les coses més ridícules i deixant anar poca-soltades a tort i a dret, amb un llenguatge més aviat prim de contingut i de riquesa lingüística. Se’ls anomena amb un mot anglès, és clar, no fos cas: influencer, una mena d’actors constants que a les pantalles fan com aquell que tot el dia va cantant el cuplet La Pepeta va a la moda, agombolats per seguidors que els van pujar a les altures talment com si fossin déus. I això es veu que fa rajar diners, amb una mena de col·laboració tàcita amb les plataformes digitals que, obrint finestretes i finestrons, fan sortir anuncis que si haguessin d’arribar a través dels canals de comunicació general serien molt costosos de fer-ne publicitat. En les seves aparicions, aquests youtubers, influencers o com es diguin, dèiem que fan ostentació de cotxarros i de mansions, per fer dentetes a la jovenalla i mostrar que són rics i famosos i això sense esforç, ni hores i hores d’estudi ni brio, perquè la majoria de les aparicions en els seus vídeos les fan asseguts en una trona davant l’ordinador. Almenys, i tot sigui dit en bona causa, l’Arantxa Sánchez Vicario en el seu temps, o altres esportistes d’avui en dia com ara el ciclista Purito Rodríguez, o pilots de cotxes de Fórmula 1 o de motos, practiquen i donen exemple des d’Andorra d’esport i de salut, d’aire lliure i de superació personal. I ja no parlem de residències de personatges de la cultura, com la de la cantant Montserrat Caballé o la mateixa Carmen Cervera, implicades en la projecció cultural d’Andorra.

D’altra banda, aquesta setmana també hem assistit a la detenció d’un, també en anglès, broker, és a dir, un passant o corredor, intermediari en inversions o negocis, en aquest cas, acusat de blanqueig, estafa i associació il·lícita per oferir, segons informa la premsa, cursets virtuals d’inversions que a la pràctica quedaven en no-res. Curiosament, com els youtubers i els influencers, aquest broker i els altres quatre socis també acusats, són joves entre 20 i 30 anys, edat preciosa en la qual l’aprenentatge i els coneixements s’han de compassar amb l’esforç del treball i la voluntat i l’honestedat per encarrilar la vida. I curiosament, en els seus vídeos apareixen imatges fanfarronejant amb luxe i brillantors, com a prova i senyal que actuant així es guanyen de manera còmoda diners a raig.

Que Andorra ha vist, i algun dia seria un exercici interessant anotar-los, l’arribada d’uns quants pispes, farsants, trepes i, amb posat orgullós i altiu, inflamats picatatxes, és cosa sabuda en els darrers trenta anys. Quin mal exemple per al jovent d’Andorra. Com ens ressonen les màximes del Manual Digest quan ens costa trobar el rastre d’“homens mes integros, discrets, y experimentats”; “angels de Pau, antes que atissadors de foch, que pot encenderse de una petita centella”; “demanar concell y direcció a personas exemplars, doctes, que si ho fem de eixa manera, nos acreditarem de astuts, y sagasos, y al contrari nos acreditarem de ximples, y fátuos”.

En aquest ambient, que cal evitar, de males influències, de joves plens de vanitat i, per més reietons que es creguin, de xaruc presumir, potser fora bo que els diners recaptats com a tributs fiscals per l’administració andorrana, provinents d’aquests residents, es destinessin a incrementar les beques per al jovent andorrà que estudia en universitats aquí o a fora i que amb voluntat i dedicació, llauren, i no pas amb pocs sacrificis i esforços, el seu present i el seu futur. I alerta que si Andorra no vol esdevenir, com diu la màxima, “ximple i fàtua”, ha de veure també, en el futur digne i sòlid del jovent andorrà que estudia, el seu millor futur. Perquè pot passar no tan sols allò tan repetit que en acabar els estudis no trobin una feina aquí, al seu país, que és Andorra, sinó que veient el panorama de país de xauxa optin, encara que els dolgui en el cor, per treballar i instal·lar-se en un altre país on se’ls valori per professió i per mèrits.