Truites

L’Arxiu Nacional ha escollit com a “peça del mes” el conflicte sobre la pesca de la truita, quan el Copríncep francès la va prohibir gairebé a mitjan del segle XV i els andorrans van anar a buscar l’empara de l’altre Cap d’Estat.

Abans de continuar, és bo conèixer aquesta tasca complementària de l’arxivística, que deuria arribar a tots els interessats en els fets històrics, fonamentals o fins i tot anecdòtics, que han obert el camí de segles fins al país que ara coneixem. Només cal donar-se d’alta com a receptor/a d’aquestes mostres escollides per a la divulgació.

Diu la nota que acompanya les reproduccions dels documents en imatges: “Al fons documental de Casa Rossell (ANA/CR 14069) hi trobem aquest curiós document, que ens ha recordat que ben aviat començarà la temporada de pesca a les nostres valls. S’hi fa cinc cèntims de quines són les hores òptimes per pescar i quins són els millors esquers per a les truites, quina és la millor forma d’agafar la canya i quina profunditat és la més adequada, i també recomana esmolar els hams.

La primera notícia que tenim sobre la pesca a Andorra la troben en el privilegi atorgat pel bisbe d’Urgell Francesc de Tovià i el comte Joan I de Foix, en el qual diu, entre altres moltes coses, que “[...] los dits senhors an ordenat et volen que los homis d’Andorre pusquen pescar segont lors costumes antiques, sinó que a requeste deus juratz inhibicion fos feyte et no autremetz [...]”, l’any 1433 (ANA/ASC 1047). Uns anys més tard el veguer del comte de Foix va ignorar aquesta concessió i volia imposar via manament penal la prohibició de pescar als habitants de les Valls, i aquests van acudir al bisbe d’Urgell per reclamar que els restablís l’ús del privilegi esmentat i revoqués el dit manament, segons es deriva d’un document de 1440 (ANA/CR 40531).

La pesca de subsistència es va compaginar amb el comerç a petita escala; la truita era capturada per a autoconsum i per vendre-la al mercat urbà i, més tard, als restaurants. Més endavant la pesca tradicional va anar evolucionant cap a l’actual pesca recreativa o esportiva.

El Consell General era qui tenia dintre de les seves atribucions la gestió de les muntanyes, dels boscos i de les aigües, i per tant de la seva explotació. Des del segle XV fins a l’actualitat anem trobant notícies històriques, normalment en el Consell de Sancogesma, que se celebrava al mes de juny, sobre la regulació de la pesca a Andorra: llicències de pesca, preu de les truites, mesures contra la pesca abusiva, regulació de la pesca per als estrangers, etc.”

Si parlem de pesca en el sentit més estricte, és impecable la datació de la primera notícia que es fa des de l’arxiu. Però és cert que ja alguns dels ocupants de la balma de La Margineda ja capturaven exemplars d’aquesta espècie de la fauna autòctona des de la prehistòria.

En la gran (per voluminosa i per important) memòria de les descobertes del jaciment, compilada per un equip multidisciplinar dirigit pel científic editada en quatre volums sota la direcció i coordinació de Jean Guiland, es recull la trobada d’arpons fets amb banya de cérvol per caçar (més que pescar) truites “mitjanes i grans”, algunes “de fins a quaranta centímetres”.

Entre els practicants de la pesca que és avui recreativa, amb normes conservacionistes estrictes, potser molts envejaran les captures més grans dels seus remots antecessors en aquells temps tan llunyans.

Amb les limitacions i condicionants necessaris que estableixen els decrets del Govern per a cada temporada, les repoblacions o –tan de bo- fent prioritària la “pesca sense mort”, potser es continuarà pescant als nostres rius i estanys uns quants segles –o algun mil·lenni- més.