Dat i beneït

Quan llegiu aquestes ratlles, si cap dimoni no s’ha trencat el coll, tot estarà dat i beneït. L’escric dijous dia 10, just després que hagi passat la crida d’Encamp per amenaçar-nos amb un altre cap de setmana despertant-nos de matinada perquè fan una cosa en anglès que es veu que fa calaix.

Total que, per si no ho tenia decidit del tot, demà foto el camp i no em tornen a veure fins dilluns al vespre. Per començar, me m’aniré a dinar en algun racó d’una cala amagada i a mitja tarda me n’aniré a Tor (no us deixeu enganyar, pirinencs): tinc ganes de veure el Montgrí i respirar Empordà per tots els porus de la pell. A Tor hi tinc una Lola i una Atena i un Marc i una Eva... i una Abril a qui havia cantat la non-non (“Cridarem en Sunyer / que porti brins de mandra, / ocellets de paper, / estels de xocolata...”). I sopant-hi, hi retrobaré el pare de les meves nenes, a qui fa temps que no embavallo, i els amics germans a qui enyoro tothora. Després, a dormir a la Bisbal i l’endemà faré enfadar mig poble perquè no podré anar amunt i avall fent petons i sembrant rialles i renecs, però serà per un bon fi: a les dues del migdia m’esperen uns amics a La Cúpula de Garraf per fer un bon dinaret i, molt millor que això, un bon tip de riure. I esperar diumenge, que per a això es fa la festa.

Diumenge, cap al cementiri de Montjuïc (“Al cementiri del Sud-oest / hi ha tombes de pobres...”), on es fa l’acte d’homenatge anyal a Jacint Verdaguer, enguany en commemoració del 119è aniversari de la seva mort (“Fill de la terra dura, / net del no-res, / baixo a la sepultura / pels anys empès), i en Cinto no s’ho vol perdre de cap de les maneres perquè diu que és un honor que, tants anys després, es recordin d’ell. He de dir que aprofitaré per dur quatre flors a la tia Margarita i al tio Antonio (“I ell joiós i enriolat, / espera que un nou enterrat / vingui a fer-li companyia...”) i per recordar allò de pols a la pols o, si no estic tant transcendental, que tots plegats venim de la patata.

I dilluns tancaré el cercle, carretera amunt, que he d’anar a la plaça de toros d’Andorra la Vella perquè em clavin la segona banderilla. Si en veure’m patir no m’han donat el cop de gràcia, ja us diré el què.