Comiat

La Irene, que va organitzar la inoblidable trobada a Perpinyà, ens fa avinent la trista notícia del traspàs de qui segurament era degana dels poetes de la Catalunya del Nord i, molt probablement, de totes les terres de la llengua catalana. Era Renada Laura Portet i ja havia fet els noranta-quatre anys.

En aquella primavera d’ara fa tres anys, la Universitat li retia homenatge i amb aquest motiu ens vam reunir els poetes del nord Maite Barcons, Joan-Pere Sunyer i Jaume Queralt; els del sud, Carme Pagès i Jordi Llavina, i en representació d’aquest Principat, els clàssics Josep Dalleres i Manel Gibert, amb l’aprenent que signa.

A la tornada van quedar explicades les diverses sorpreses rebudes: el catalanisme de la ciutat mateixa, amb els rètols dels carrers bilingües i la senyera permanent a dalt del Castellet, el nom de Països Catalans al recinte en el qual es va desenvolupar l’acte principal, en un estat de llengua única per constitució.

La millor i més grata de les sorpreses, però, va ser la trobada en persona de la qual segurament ha estat, fins al traspàs, la degana dels autors vius de poesia en català. Portava més que bé els noranta-un-anys fets aleshores, sense més limitacions que una lleu de mobilitat, superada amb el bastó i algun braç voluntari que agraïa.

El col·loqui allargat matí i tarda va set enriquidor, sobre la poesia en general, els matisos i interessos de la creació de cadascun dels autors, sempre per rigorós torn i amb el denominador comú del respecte i les admiracions mutus. Respecte de tanda relatiu, perquè tàcitament tothom li va concedir, millor, ella es va prendre, el dret de comentari, rèplica i interrupció cada cop que li semblava oportú.

La jornada es remataria amb el recital del cantautor Josep Tero, que emprava poemes de la Renada com a lletres de les seves creacions. I sense por a la nit, ni a la carretera de revolts, ens en vam tornar. Sort que conduïa el sempre amable Manel, amb la seva màquina potent i més que estable i l’amenitat inesgotable d’endevinalles i acudits que també li servien per mantenir l’atenció dels alumnes, deia.

La llarga jornada, fins a arribar a casa de matinada avançada, va pagar la pena, i molt. Queda en el record inesborrable més que mai ara que ja serà irrepetible. Podrà haver-hi una o més noves trobades de poetes, o una altra mena d’escriptors de banda i banda de la serralada que uneix, i no divideix, els lletraferits amb la llengua comuna.

Per moltes que n’hi hagi, però, cap serà igual, per molt enriquidores que puguin resultar. Perquè ja no hi serà la Renada, amb la seva vitalitat, agilitat mental i històries viscudes per explicar, ella que havia nascut en els darrers anys de la dècada dels vint del segle passat i havia superat la segona gran guerra, l’ocupació nazi, repressions i represàlies...

I era un goig sentir-la recitar creacions pròpies, com aquell poema arran de l’afusellament del president Companys, que ens va desgranar, amb una veu tan clara com les idees i opinions, i una capacitat de rapsode poc freqüent entre els poetes que llegeixen l’obra pròpia.

Del que ha suposat aquesta dona en els àmbits socials i culturals al seu territori ens pot donar idea que el funeral, demà, serà a la catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna, amb tota solemnitat. I l’enterrament a Sant Pau de Fenollet, on va néixer. Ens deixa l’obra. I qui deixa obra, més si notable com és el cas, mai no ens deixa.