Elles. Nosaltres.

M’atanso a la setmana del llibre en català per firar-me. Baixo amb una llista llarga: L’amo (L’altra) de Miquel Adam, que dissecciona les relacions laborals i ho fa en un sector, l’editorial, on pressuposem que el domini i l’explotació no són una manera de relacionar-se; també busco Els llocs on ha dormit Jonàs (Empúries) d’Adrià Pujol, que, a partir de la figura d’un pare i marit imperfecte, juga amb els límits de la narrativa literària i la narrativa dels videojocs. Però els títols que em tenen més encuriosit són llibres de no-ficció escrits per dones. A Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo editorial) una setantena d’expertes, liderades per Carme Junyent, s’atreveixen a alçar la veu i discutir el que qualifiquen de dictadura lingüística basada en la imposició de la correcció política i que, en incorporar la perspectiva de gènere en la manera d’expressar-nos, acaba produint un batibull de textos i formalitats incoherents i confusos. Sento curiositat per saber què proposen i confio que entre aquest llibre i l’ajuda de Política Lingüística aconseguirem aclarir-nos i evitar el ridícul espantós del totis (sic). Com elles proclamen al subtítol: canviem el món i canviarà la llengua.

Però el llibre que començaré abans i el que tinc més ganes de llegir és Baules (Comanegra) de la filòloga i crítica literària Marta Nadal, que conrea un gènere molt particular i difícil: l’entrevista literària. I en aquest volum recull entrevistes a vint-i-una escriptores catalanes per parlar de la seva literatura. L’entrevista, concebuda com un retrat i com una porta d’entrada a l’obra literària, com a camí d’accés a un món creatiu personalíssim i amb l’afegit, en aquest cas, de reivindicar les nombroses escriptores de qualitat indiscutible i de manera natural, pràctica i sense estridències, posar de manifest la seva rellevància. A la mateixa editorial Comanegra hi ha una col·lecció extraordinària que sota el nom d’Autories recupera textos de no-ficció d’autores clàssiques, des de Montserrat Roig a Maria Aurèlia Campany. És així com es fa entendre a tothom que elles són nosaltres, aquest nosaltres del qual elles són la meitat i que volem igualitari, però que de manera estructural ha oblidat, silenciat o menystingut, la seva veu.