Barcelona

Barcelona m’ofega. No és una novetat, m’ha passat sempre. De petita, de tant en tant, els pares m’hi duien i jo trobava cansat caminar per aquells carrers llarguíssims mirant botigues, fastigós donar menjar als coloms de la plaça de Catalunya, avorrit pujar a Las Golondrinas i vomitiu anar a la Boqueria, on tot feia pudor de peix, de pixats i de verdura podrida. A més, sempre m’emprenyava perquè no aconseguia mai l’única cosa que volia d’aquella ciutat tan grossa: que em compressin un mico o una cotorra a la Rambla. Amb l’escola hi havíem anat alguna vegada; en teoria, a veure algun museu o algun lloc d’aquests tan avorrits, però jo tenia un estratagema: quan obrien la porta de l’autobús, jo ja havia fuit (com que ho sabia, la senyoreta Linares, dissimuladament, es cuidava prou de dir-me a quina hora sortiríem cap a casa i de quin lloc). Fos on fos, com que no tenia ni idea d’on era, caminava fins a trobar algun policia i li demanava com ho havia de fer per anar a algun lloc: al Corte Inglés (per pujar i baixar aquelles escales del dimoni que anaven soles), al zoo (a veure en Copito, que és com anomenàvem l’enyorat Floquet de Neu), a en Colom (a comprovar si encara assenyalava amb el mateix dit). Quan estava cansada de ser on fos, me n’anava cap on m’havia dit la senyoreta –preguntant es va a Roma– i allà m’estava fins a l’hora de marxar.

I vaig estar anys i panys anant-hi de cent en quaranta: no se m’hi havia perdut res i la ciutat continuava fent pudor i ja no hi havia ni cotorres (amb plomes) ni micos (primats) a la Rambla. Des que soc a Andorra, em toca anar-hi més sovint i, a poc a poc, miro d’anar-me-la estimant i de mirar-me-la amb bons ulls. M’agrada més la plaça Reial que la de Catalunya, la platja del Somorrostro que la Barceloneta, Sant Pere Màrtir que el Tibidabo, l’Ateneu que el Palau de la Música, Sant Pau del Camp que la Sagrada Família, el Raval que Pedralbes, el cementiri de la Bonanova que el de Montjuïc, el carrer de les Camèlies que la plaça del Diamant, la Monyos que en Mateu dels Ferros, fer ballar l’ou que anar a processó i, indiscutiblement, prefereixo un barceloní a qualsevol barcelonina. Però Barcelona em continua ofegant. Què hi farem! Soc de poble.