Les lleis de la frontera

Dijous, el gran Vicent Partal, responsable de VilaWeb, la capçalera digital més antiga i respectable del periodisme digital en català, va pujar a presentar l’assaig Fronteres. Els editors de Comanegra, que en saben, de promocionar (i si no demaneu-ho a l’Iñaki Rubio), van pensar que Andorra (amb una frontera considerada com la més antiga d’Europa) seria un bon lloc. I a fe de Déu, sí que ho va ser. A més del cop d’efecte de la presència fugaç del conseller Puig, la presentació del Vicent Partal va ser molt interessant. I ara penso que hauria estat bé que al torn de paraules els assistents haguessin pogut il·lustrar amb anècdotes sobre les peripècies dels andorranets per les fronteres del món. Si hagués de dir la meva, hauria explicat l’intent de travessar la línia que separa la república de Xipre de la zona ocupada

—des del 1974— pels turcs. Era una frontera impenetrable, custodiada pels cascos blaus de les Nacions Unides. Però el 2003 es va relaxar, i deixaven accedir a la part turca de Nicòsia pel check point de Ledra Palace. I cap allà que vam anar. Per la part grega no hi va haver problema. Ja us ho fareu, van pensar. Però a la garita turca, el primer policia ja va mirar malament els passaports. Sense ni tan sols preguntar “Where is Andorra?”, es van començar a acumular policies, que discutien a crits —i amb un oficial impertèrrit llegint el diari a dins— sobre si ens deixaven passar o ens afusellaven. Encara rai que tenien un llistat de països per ordre alfabètic. Això ens va salvar: vam tenir l’honor de ser els primers i blanquíssims ciutadans d’Angola a entrar en zona ocupada.