Planificar per prevenir

Andorra va viure un creixement demogràfic important durant la segona meitat del segle XX propiciat principalment per la immigració, la qual es concentrava sobretot en edats adultes compreses entre els 30 i els 60 anys. Actualment, l’estructura demogràfica respon a una població més aviat envellida. Així ho corrobora la piràmide poblacional d’Andorra d’aquests últims anys, una forma de piràmide invertida en què la base és més estreta que la punta. El context demogràfic del nostre país es caracteritza per una baixa taxa de natalitat (sent una de les més baixes d’Europa), per un baix índex sintètic de fecunditat (nombre mitjà de fills per dona) que no assegura el relleu generacional i per l’augment de l’esperança de vida sobretot entre les dones. Aquest escenari no és particular d’Andorra sinó que respon a un fenomen global i és que aquests elements esmentats són similars a la resta de països europeus. En la mateixa línia val a dir que per entendre la dimensió de l’envelliment demogràfic i per tant el canvi en l’estructura d’edats d’una població cal tenir en compte algun indicador com ara la proporció de persones grans respecte a la població jove. L’índex d’envelliment se situa en 115 el 2021, és a dir, 115 majors de 65 anys per cada 100 menors de 15 anys.

Generalment, l’envelliment ve acompanyat d’una sortida del mercat laboral en assolir l’edat dels 65 anys, tot i que el procés d’envelliment pot ser molt diferent i pot iniciar-se en moments diferents en funció de la persona. En aquesta etapa posterior als 65 anys, un segment important de la població que ha aturat l’activitat laboral viu de les seves contribucions prèviament fetes a la seguretat social, altrament dit: les pensions de jubilació. Es produeix una sèrie de canvis en les necessitats que tant a curt, mitjà i llarg termini requeriran uns serveis específics a causa del procés vital d’envelliment. Per tant, aquest escenari implica i requereix imperativament que es planifiquin recursos i serveis d’atenció a les persones grans, i en alguns casos dependents, d’acord amb les demandes que poden aparèixer quant a serveis sanitaris o de seguretat social.

Assegurar la qualitat de vida passa per posar a disposició serveis com són els programes d’envelliment actiu enfocats a la promoció de l’activitat física, a les activitats cognitives, a les activitats intergeneracionals afavorint espais comunitaris d’intercanvi i els pisos per a gent gran. També en termes més sanitaris serveis que potenciïn la continuïtat assistencial a través dels serveis d’atenció domiciliària adequats, dels serveis medicalitzats a la llar amb la finalitat d’allargar al màxim l’autonomia i retardar la institucionalització o ingrés de les persones en centres residencials.

Podríem dir que l’escenari que resulta d’una estructura poblacional envellida és un dels majors reptes en qüestions d’envelliment i de dependència. Per donar-hi resposta, en l’àmbit governamental cal dotar-se d’una sèrie de recursos i eines que permetin poder planificar amb coherència i de manera proporcionada. Les projeccions demogràfiques així com les piràmides poblacionals, entre altres instruments evidentment, serveixen d’una banda per aconseguir quantificar la població per segments d’edat i per tant anticipar els serveis i recursos sobre la base de les necessitats d’acord amb el moment vital del col·lectiu en particular. Per altra banda permeten analitzar el possible impacte de les poblacions envellides en la despesa pública vinculat a l’envelliment en forma de pensions, atenció sanitària i atenció institucional.

A Andorra, segons les darreres dades presentades en la projecció demogràfica 2020-2031, en l’escenari més plausible es preveu un augment de població d’aquí al 2031. Es dibuixa una progressiva arribada a la jubilació d’aquelles persones nascudes entre els anys 60 i 70 el que indica un elevat percentatge de persones majors de 65 anys i possiblement un creixement de les necessitats lligades a l’envelliment, tenint en compte que també hi haurà un augment de població major de 85 anys.

La clau de l’acció pública rau en la planificació tenint en compte objectius socials, educatius, econòmics, mediambientals però sempre incorporant una mirada transversal entre els eixos. Planificar també significa fer prevenció i establir mecanismes de control per reduir o eliminar riscos detectats en l’avaluació. És per això que Concòrdia proposa dur a terme una llei del benestar amb la finalitat d’assolir una qualitat de vida i un llindar òptim de benestar. Com? Analitzant, implementant accions i elaborant un sistema d’indicadors que permetin avaluar l’impacte de les polítiques públiques posades en marxa per garantir dit benestar. Un sistema que alhora permeti fer un seguiment i control de les accions, però sobretot asseguri un model de protecció social que dignifiqui i emancipi la persona.

*Núria Segués Daina, Vocal de Concòrdia