És molt tòxica, però s'havia emprat en medicina antiga
La savina de muntanya és un arbust perenne de la família de les cupressàcies que fa de 4 a 8 metres d’alçada. La tija principal és prostrada, és a dir, recolza al terra, i en surten desordenadament nombroses ramificacions. Les fulles, petites i imbricades, recorden les del xiprer (que pertany a la mateixa família) i, si es refreguen, deixen anar una olor força desagradable. Com els xiprers i les coníferes, pertany al grup de les gimnospermes, plantes que, a diferència de les angiospermes, no fan flors veritables. En no haver-hi flors tampoc no podem parlar pròpiament de fruits, tot i que en tenen tot l’aspecte... Els de la savina s’anomenen gàlbuls i són esfèrics, fan entre 8 i 14 mm de diàmetre i són d’un color que al principi és verd i que es torna vermellós en madurar. La “floració” (ja hem dit que no es tracta de flors veritables) comença a finals d’hivern i els gàlbuls maduren a partir del segon any.
És una espècie de distribució típicament mediterrània, que arriba, però, fins a les illes Canàries. En les seves localitzacions més extremes també arriba a algunes zones dels Pirineus, on no supera els 1.400 metres. Tanmateix, tot i la seva aparent termofília (sembla buscar els llocs calents), és una espècie molt soferta i resistent, ja que creix en tot tipus de sòls i apareix tant en indrets secs com en carenes ventoses i pot suportar amplituds tèrmiques molt considerables. És una d’aquelles espècies que a Andorra troba el límit pirinenc de la seva àrea de distribució, de manera que només apareix als indrets més solells i rocallosos del país, a la parròquia de Sant Julià de Lòria. És, doncs, una bona mostra de la gran diversitat d’espècies que viuen al conjunt del país com a conseqüència de la seva varietat d’ambients.
La savina té un paper importantíssim en la fixació dels sòls a les àrees de muntanya (i una de les seves subespècies també a les dunes) i actua en molts casos com a tallavents, de manera que a vegades s’usa en repoblacions d’ambients extrems. A efectes pràctics se li reconeixen pocs usos per part de l’ésser humà. En tot cas, cal destacar la duresa i la resistència de la seva fusta: de color terrós tirant a rogenc, s’ha utilitzat des de fa molt temps per elaborar carbó i també ha tingut un paper important en el camp de la fusteria i l’ebenisteria. És una planta amb una elevada toxicitat, tot i que en medicina antiga s’havia emprat com a planta abortiva o per cremar berrugues.
(Article publicat a la revista Hàbitats de l’Institut d’Estudis Andorrans, el primer semestre de 2006).