L'ou del diable

Passejant pel bosc entre els mesos de juliol i octubre, no heu sentit mai una fortor que us ha fet preguntar-vos si no sou a la vora d’una bèstia morta? Potser sí que aquest és el motiu de la bravada, però sovint podem haver estat enganyats pel fong més impúdic de la nostra micoflora que, tal com indica el seu nom, es tracta d’un bolet amb una forma capaç de fer pujar els colors a la cara a les persones més decoroses.

Aquest bolet passa per dos estadis. Primer té un aspecte esfèric que ens pot fer pensar en algun tipus de pet de llop, però si el toquem té un tacte viscós i, si el tallem, veurem que té una coberta exterior gelatinosa i un interior dur i de color negrós. És aquí on maduren les espores.

Mitjançant els bolets, els fongs s’asseguren que les espores entraran en els corrents de circulació d’aire que hi ha prop del sòl per ser dispersades pel vent. Però no tots els bolets fan servir les mateixes estratègies. En el Phallus impudicus, o ou del diable, el teixit formador de les espores recobreix la superfície externa del que sembla un didal, que és l’estructura rugosa a la punta del bolet. Però aquestes espores no es dispersen per sí soles, sinó que els cal l’ajut d’un transmissor, en aquest cas les mosques.

L’olor que desprèn aquest fong, una barreja de carn en descomposició i gas, atreu les mosques que, en lloc del banquet esperat, trobaran les espores del fong, que se’ls enganxaran a les potes o bé a la trompa. Quan trobin una altra font nutritiva, de fems o de carronya, aniran deixant les espores en un medi ideal per al desenvolupament del fong.

Aquesta és una estratègia més perquè els fongs dispersin les seves espores i aquestes puguin germinar en indrets favorables per al seu creixement. Hi ha altres fongs que empren aquesta estratègia, com el Mutinus caninus, que té una forma semblant, però fa olor d’excrements de gos, o el Clathrus ruber, que té forma de reixa i color de carn i fa una olor entre carn i ous podrits.

L’ou del diable el podeu trobar en tota mena de boscos termòfils, com ara les pinedes d’Engolasters o les rouredes d’Enclar. La seva comestibilitat és dubtosa; en general, la majoria d’obres indiquen que és una espècie que s’ha de rebutjar, malgrat que alguns llibres indiquen que l’ou, abans d’obrir-se, pot ser consumit; malgrat tot, és preferible no arriscar-se. Els exemplars adults no són apetitosos per l’olor fètida.