La rata cellarda

En l’article d’aquesta setmana us parlem d’un petit rosegador andorrà poc conegut, la rata cellarda (Eliomys quercinus).

Es tracta d’un rosegador de mida mitjana, amb una llargada de cos de 10 a 17 cm i una cua que pot arribar als 13,5 cm. El seu pes oscil·la entre els 60 i els 120 g. La coloració és bàsicament grisosa, amb algunes tonalitats marronoses que es diferencien clarament de la part blanca de la zona ventral. La cua es caracteritza pels pèls en forma de pinzell de la punta i perquè té la capacitat de desprendre’s en cas de perill.

Sens dubte, però, el tret morfològic diferencial i més característic de la rata cellarda és la franja negra que envolta el cap, des dels ulls fins a la part posterior de les orelles, en forma de màscara (i que dona origen a la seva denominació castellana, lirón careto). Té unes orelles amb una gran capacitat auditiva que l’alerten del més mínim soroll, i unes ungles fortes que li permeten enfilar-se a tot tipus d’arbres.

Aquesta és una espècie que s’alimenta tant de fruits i llavors com d’insectes o fins i tot d’altres mamífers petits. Al seu torn, la rata cellarda ha d’estar en constant vigilància per no ser depredada per carnívors i rapinyaires. És un animal molt adaptable, però el seu ambient predilecte són les zones boscoses amb un subsol ric i amb nombrosos blocs de pedra, que li serveixen de refugi.

Normalment té la punta d’activitat a la mitjanit, però durant els períodes de reproducció, a la primavera, també té activitat durant el dia. La gestació de les cries és d’uns 23 dies, i neixen de dos a set petits, d’aspecte grisós, que són alletats durant uns 40 dies. Les cries no assoliran les dimensions dels adults fins després de la primera hibernació. I és que la rata cellarda, a partir de final del mes d’octubre, es protegeix al seu cau per hibernar. Tot i que es pot despertar de manera espontània, aquest període sol durar fins a començament d’abril.

La rata cellarda té una àmplia distribució per bona part del continent europeu, exceptuant les àrees més fredes dels països escandinaus. A Andorra, la seva presència és força uniforme per tot el territori, però s’ha pogut trobar també, en els casos més extrems, en altituds superiors als 2.300 metres, com a la zona d’Encodina (Ordino) o fins i tot a 2.500 metres, al Pla de l’Ingla.