Tot és pau vora teu

“I es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa, i s’obri com uns braços als tristos que hi vindran”, en paraules de Montser­rat Clot, dels Junoy de Queixans. Sentiments assolats com un pòsit antic, fet de pols de camins i fullaraca portada pel vent. Peülles de vacades i ramats, passos d’homes i de dones, neu i gel. Tot fa pes, tot s’apessona, tot s’ator­rona. Els cussols, les fites, les molleres, el pessons de les bordes i els Pessons, cimadals de rocam i de neu. Any rere any, segle a segle. Sentiment de quietud, certament motiu versemblant de pau. I mirades de pensament, de record. Primera mirada de tres: Gósol d’hivern des de coll de Josa, amb clot de Coma i el Cap de la Creu apamant-nos el goig. La Vila Vella allà al tossal i Gósol quiet i viu entre la Clota, Pedrell i el Clot de la Llacuna. La font de la plaça, els brocs. La dona dels pans, apessonats al cap. Pa de Gósol en esmorzar de marxa al pas dels Gosolans i pans de París que li recordaven el gust del pastat i cuit a Gósol, al Ruiz Picasso. La dona dels pans, els pains de la boulangerie, els llonguets, els llunyans pollegons de Pedra­forca. Segona mirada: Montmagastre. Llegiu-ho bé: Montmagastre. No us porti el subconscient a Montmartre, ara que hi érem amb Picasso. Montmagastre, el turó de Montmagastre. Us el porta la vista, proper i formós, pujant cap a Comiols des de Ponts o des d’Artesa de Segre. Sobresurt, ara avall, més empetitit però alterós, vistent, sobre la boira ajaçada, des de la bella miranda de Gavarra. Montmagastre i sant Miquel de Montmagastre, en gloriós repeu històric, pregant-nos humilment que l’anem a veure. “Què se n’ha fet d’Arnau Mir de Tost?”, ens demana. “Tants cops ens havíem assegut a Vernet, compartint gustosa panada al caient de tarda...” S’enyora sant Miquel de Montmagastre de l’Arnau Mir de Tost. El cavaller també l’enyorava allà a la més ponentina Àger. Mireu com ressona el nom, posat al capdavant de tots en el seu testament, aquell verolat 11 d’agost del 1071: Sant Miquel de Montmagastre, seguit de Santa Maria de la Seu d’Urgell (prima inter pares) Santa Eulàlia de Barcelona, Sant Pere de Vic (Oliba bon amic seu), Sant Cugat del Vallès, Sant Sebastià del Penedès, Santa Maria de Ripoll, Santa Cecília de Montserrat, Sant Miquel de Cuixà (ara hi anirem), Sant Sadurní de Llordà (amor en cel i terra), Santa Maria d’Artesa de Segre (les panades berenades a Vernet), Sant Esteve de Guàrdia de la Conca, Santa Margarida de Benavent de Pallars, Sant Sadurní de Besora, Sant Martí de Tost (son bressol, ferm i encara avui corprenedor), Sant Andreu de Biscarri, Sant Sadurní de Gavar­ra, Sant Feliu d’Alòs, Sant Llorenç de la Roca i Sant Pere d’Àger. Tercera mirada: Cuixà. Hi refila sempre una silent filosa. Us hi enganxa, dolçament, una tera­nyina de llum. Hi sabeu la candor d’un pessebre amagat. Hi oïu asseguts el pas del temps, el batall dels resos, el cant de mossèn Cinto, reclam de lloc d’esperit i d’història. “Pel camí de Codalet i Prada sols minaires obiro i llauradors,/ diu que torna a son arbre la niuada, /mes, ai!, la que deixà nostra brancada/ no hi cantarà mai més dolços amors...”, estranyant en boca dels campanars el monjos foragitats de l’abadia. Que hi tornaren i hi són!, benets de Montserrat, fitant i peonant cultura. Seieu a Cuixà, al pedrís de fora i llegiu, endins i de viva veu alhora els versos que Josep Sebastià Pons –el poeta d’Illa del Riberal que amb l’Esteve Albert compartia, en plenitud i dolçor, cants de perdius i préssecs madurs– aplegà a Del bon pedrís, l’any 1919, dedicats a Sant Miquel de Cuixà. Ho diu tot i no cal que hi afegim res més que el desig de venturós any nou. “Tot és pau vora teu, i s’ou la cogullada,/ entre els cirerers blancs, el dematí cantar./ Sant Miquel de Cuixà, romànic campanar,/ ornament singular de la vall eixamplada,/ guardià dels conreus, amic dels llauradors/ que vas eternitzant una antiga pregària/ al dematí, llavors retalla ton alçària/ endaurat campanar les esquerpes blavors./ Més, ja en aquesta vall, santedat ermitana,/ ho escampes al so d’or d’una abacial campana./ T’arriben des de lluny esquelles d’escamots./ Un velari de boira baixa de les muntanyes/ i en ton cim ventejat com gàrgoles estranyes,/ els aguts esparvers aferren els unglots.”