Les culpes

És important, penso, fer autocrítica, de tant en tant, de nosaltres mateixos com a persones, i ben cert de les nostres actuacions cíviques, siguin estrictament polítiques o d’un altre tipus. Però, en aquest cas, sense ira, a l’inrevés del representant dels joves aïrats anglesos. Mirar enrere amb lucidesa. Dic tot això, i després de gairebé un mes passat de les darreres eleccions comunals on gairebé no he llegit de ningú dels perdedors cap mena d’autocrítica. No ens esverem perquè això també succeeix i en grau superior als països veïns, on no només no hi ha cap mena d’autocrítica, sinó que tots se senten guanyadors, malgrat desfetes i pèrdues de vots; a nosaltres ens passa quelcom semblant, a menor escala certament. A Andorra, com deia, estem avesats a donar les culpes de les derrotes electorals a: Sant Julià de Lòria, l’enorme abstenció que segons he llegit, tindria lloc, segons alguns, per una abstenció provocada, insinuada o suggerida pels antics mandataris consulars. A Andorra la Vella, la culpa, segons algú, se l’enduria l’ avui màrtir i sacsejada Rosa Ferrer, com a ministra. Ai Déu meu! És que hem embogit tots plegats? En altres indrets l’enorme abstenció que ja comença a preocupar, a factors indeterminats; a altres perquè “hem arrasat”. A altres... I com un estrany miratge, no he llegit cap polític professional o capdavanter d’un partit que iniciés una autocrítica en la línia del perquè potser “no ho hem fet prou bé”. Cap indici de portes enfora, certament, que indiqui que potser caldria mirar-s’ho, seria necessari revisar missatges, actituds, idees, propostes reals... fugir de discursets banals i plenes de fum. Potser, dic. No he vist en lloc, el que és absolutament condició sine qua non per a qualsevol que vulgui practicar la política professional, reflexions en la línia de “faig bé, ho puc fer millor, el partit del qual formo part realment arriba a la gent real, més enllà del que quatre assessors d’imatge (?) de pa sucat amb oli m’indiquen?”. Personalment, no m’ho podia creure!, no m’adhereixo a les versions de les quals parlava abans: d’Andorra la Vella i de Sant Julià de Lòria. Així, com la dels que havent rebut un clatellot monumental, manifesten que són l’única força progressiva en el si de les institucions. I per a més tranquil·litat d’esperit parlo de parròquies on jo no voto. Alguna veu de seny, se sent, però, com la del síndic Mateu que suggereix algunes reflexions. Per part del Govern no he sentit gaires paraules en profunditat, més enllà de la gombosa satisfacció per “l’obra ben feta”, quan es llegeix en clau nacional el que abans només els qualificava com a comunal. Sempre he pensat que les eleccions es guanyen o es perden quan els ciutadans determinen el seu propi balanç de guanyadors o perdedors. No només és votar, és avaluar després, el que compta de veritat. No he confiat mai en aquells que s’anomenen polítics, però que fan les coses abans o després. L’èxit rau a fer-les en el moment precís. Quan els seus plantejaments poden ser assumits per una majoria de la societat civil. Manquem d’autocrítica, molta, la qual cosa vol dir realisme, humilitat i treballar pel país, no pel partit. I cap culpa a tercers, en tot cas responsabilitat coherent d’un mateix, de nosaltres autèntics responsables, sobretot per part dels que tenen o han tingut càrrec públic.