De camí a l’escola

És clar que en aquella època els noms eren sols per al carter i els nens que diàriament fèiem el trajecte anàvem la mar de tranquils. Res d’autobusos, ni d’esperes. Res de precaucions, ni d’encontres amb desconeguts. Res de problemes ambientals. Anar a l’escola era anar a l’escola, i començar el dia amb un bon passeig. De petit acompanyat de l’avi, en aquella època fins a la plaça, al costat de l’església de Sant Esteve on la senyora Arana era la mestra de tots els nens andorrans; i més endavant a la nova escola, tot caminant xino-xano. Podia ploure, nevar, fer fred o calor. El trajecte sempre era el mateix i el temps que es tardava no tenia importància. Què hi havia caminant? Quasi un quilòmetre i mig? Ni una sola vegada es feia llarg el trajecte. Sorties de casa ben abrigat, amb les orelles tapades, i, apa! cap a l’escola. Aquestes són algunes de les coses bones que s’han perdut. Aquestes, i sobretot la possibilitat de jugar al carrer, de sortir amb una pilota, amb un bicicleta, i passar-se hores i hores a fora, sols pendent dels pocs cotxes que circulaven sempre amb precaució i que en qualsevol cas els sentíem arribar molt abans. Carrers secundaris de terra que mai volien ser enquitranats... almenys no pels nens que allí hi teníem el nostre paradís. A la porta de casa començava la muntanya, i els mons per descobrir. Al mig d’Andorra la Vella, al costat de Casa de la Vall, hi havia territori per explorar, bosc i roques on ens podíem perdre. Ningú nega els avanços, la tecnologia, el poder dels mòbils, tauletes i ordinadors... però quina llàstima que els nens no puguin saber el que és jugar al carrer! Ho intueixen als parcs i en alguns pobles quan es gaudeix de les vacances, però tot queda molt lluny d’aquella sensació de sortir de casa i tenir tot el món a la teva disposició. Tenir tota la terra i l’espai, sense limitacions. Poder travessar el país sencer com si fos un país de ficció. Esquiar al prat de costat de casa, dormir en una tenda de campanya a qualsevol racó de la vall. Tenir por del dimoni per Nadal i veure els soldats romans en processons de Setmana Santa: dies en què la música estava prohibida i les primeres discoteques del país tancades. Les persones de la meva generació hem estat afortunats de poder viure una època sense guerres pròximes, sense violència, en un país que despertava al somni de la posteritat i el comerç... molt afortunats. I de vegades m’agrada recrear i escriure part d’aquell món. Extreure’n imatges que viuen dins meu i demanen sortir per no oblidar d’on venim.