La participació ciutadana

És allò ara tan cercat, com a mínim formalment, de la democràcia directa que tan propugnen noves formacions de l’entorn europeu. Les generacions anteriors, i encara les d’avui, han conservat també el tracte personal amb personalitats de l’àmbit públic i privat, sense necessitat d’una recepció o audiència formal al lloc de la feina; ha estat prou una trobada casual al carrer, o en qualsevol pausa en un esdeveniment de concentració de públic, sigui una festa major, un espectacle... I està molt bé, per molt que a l’abordat li resulti incongruent, injust, pesat i de vegades empipador. A poc a poc, però cada vegada més amb el pas del temps, s’ha anat perdent la por a pronunciar-se públicament en protestes o iniciatives individuals, també a través dels mitjans, i encara més –fins a excessos indesitjables– a les xarxes socials. De vegades els moviments són o es tornen col·lectius. Organitzats des de bon inici, en associacions o entitats ajustades al marc legal, reconegudes i avalades pel sistema: esportives, culturals, socials... D’altres sorgeixen més o menys espontàniament, en general per compartir uns interessos comuns, plasmades o no en manifestacions al carrer, tot i que fins ara amb un poder de convocatòria més aviat minso. Més nombroses arriben a ser les plataformes reivindicatives amb objectius diversos. No fa tant vam veure, amb èxit, la d’oposició a situar l’heliport al Patapou, seguida per la dels que tampoc el volen a la Comella. Van fracassar els qui rebutjaven la zona per a vianants a Escaldes, l’actual Vivand, i ara d’altres comerciants també fan campanya contra l’extensió a l’avinguda Meritxell de la capital, pendents de veure fins on arriben. Infreqüent, per no dir insòlita, és la iniciativa sorgida en favor de l’alliberament de l’antic director general i conseller delegat de BPA, Joan Pau Miquel. La complexitat i transcendència del procediment judicial sembla indubtable i que s’allargui la instrucció entra en la lògica, però a la vegada no cal oblidar el dret constitucional –tan sovint ignorat a la pràctica– a la presumpció d’innocència, que la justícia lenta no és justícia i que, probablement, hi hauria mitjans personals i tecnològics de seguretat per garantir –recordem la petitesa del país– un control eficient de qualsevol persona investigada sense mantenir-la gaire temps reclosa. Però potser les més transcendents, perquè poc o molt poden canviar el marc jurídic, són les perfectament regulades iniciatives legislatives populars (ILP), que es proposen a les formacions polítiques amb representació parlamentària o directament a tramitació pel Consell General. Encara no fa gaire es va acceptar, aprovar i aplicar sense excepcions l’anomenada llei antitabac, que va eliminar els fums dels locals públics tancats i les instal·lacions dels llocs de feina, com als països de l’entorn, tot i una oposició que s’ha demostrat minoritària, en tant que l’intent d’una altra ILP per rebaixar-ne l’abast no sembla que reunís el nombre suficient de signatures que legalment es requereixen per a l’acceptació inicial al legislatiu. Per evitar l’ús exagerat o l’abús d’aquesta eina, es va establir com a requisit que els suports fossin, com a mínim, del deu per cent del cens d’electors, que vol dir de nacionals de ple dret. I amb l’extensió de les llistes de votants potencials, la xifra ha anat també creixent, fins a les poc més de 2.500 signatures que es requereixen avui. Des de ja fa alguns mesos, els sindicats estan recollint signatures per legalitzar el dret al vot dels residents a les eleccions comunals. Potser és molt, massa d’hora, per plantejar-ne l’accés a les generals i els mateixos promotors reconeixen que caldria establir uns temps mínims d’estada, qui sap si també elements per comprovar-ne cert nivell d’integració. Però no sembla gaire agosarat pensar que, quan la proposta arribi, rebrà el suport de forces minoritàries, potser les mateixes que han advocat pel temps d’estada necessari per a la naturalització, i una resposta molt similar per part de la majoria, no considerar-ho una prioritat. La darrera de les iniciatives ha estat a favor de la creació del tan reclamat museu nacional. Un element que va incloure la formació que torna a tenir la majoria absoluta en els comicis del gener de l’any passat. La tirada popular de les propostes en l’àmbit cultural acostuma a ser reduïda. Contrasta, però, amb el nou projecte de construcció d’un espai polivalent, amb gran escenari, sobre una planta de 10.000 metres quadrats. La inspiració sembla el Cirque du Soleil. I seria bona si la companyia creada al Canadà establís aquí una franquícia permanent, com la de PortAventura a Catalunya. Si no, podria afegir-se a tantes d’altres fetes anteriorment, o projectades i abandonades amb seny, per faraòniques, desmesurades i, finalment, infrautilitzades, impossibles de rendibilitzar en cap dels sentits. L’espai, d’altra banda, seria poc adient per a congressos internacionals massius, si algun arriba, per l’altura previsible del sostre. I quan ja hi ha abundància d’espais polivalents a escala més andorrana, tan difícils d’omplir. Amb aquesta extensió, i en diverses plantes, hi cabria la instal·lació somiada, que reunís museu, dependències de Patrimoni, Arxiu Nacional i qui sap si també la Biblioteca Nacional. Més que projectes sorgits amb encert discutible de despatxos, el desitjable per a aquest any i per molts anys a venir és la continuïtat i l’augment de les iniciatives populars, normalment més sentides com a necessàries; més de la ja exercida participació democràtica directa.