Neva tant com pot

No desesperem. Tal vegada Ses Majestats els Reis d’Orient... Ara recordo amb nostàlgia aquella primavera de fa uns anys que va nevar per Pasqua... Recordo també el Sr. Manel Anglada, persona generosa i entranyable, a qui vaig dedicar aquest petit relat. He mirat per la finestra de la cuina i he vist unes voliaines que es deixaven caure pausadament, en ple mes d’abril, quan els cirerers ja són florits en molts conreus veïns. Contemplava fixament aquelles volves, com qui mira un foc d’hivern de xemeneia, del qual no pots apartar la vista... I, de cop, s’han convertit en espanzellots, uns flocs grossos de cotó blanc, immaculats, de vida efímera, que tot just tocar a terra s’esfarnegaven. Aquest espectacle insòlit em tenia encisada i sense esma de fer altra cosa , ni tan sols llegir el diari que en primera plana parlava del temps, com a notícia principal. –Què goites? diu la Marieta, tota eixorivida, que acabava d’escurar, tot fregant l’aigüera, les aixetes i eixugant l’última gota amb una baieta blanquíssima de tant masegar-la. –Aquesta neu no posarà –ha dit tan segura com sempre que parla del temps. Aquests espanzellots no tardaran a fer-se neu rodona. Encara que... ja se sap, neu rodona que altra en dóna... –Ja ho pots tornar a dir, l’hi he fet, quan he vist aquells borralls mandrosos convertir-se en unes boletes enèrgiques i enjogassades que recordaven una batalla de confeti. Mentre acaba d’alluentar el marbre de la cuina i sermona que està desllevat, que els detergents ho fan malbé tot i que no hi ha com el suc de puny per abrillantar, arriba el Tonet tot espolsant-se les mànigues de la trenca emblanquinada que porta abotonada fins l’últim botó. –Aquest any no m’on sortirem, aixeta, fa fredot i neva tant com pot! encara que, si vols que et digui, aquestes volves no posaran. Has vist quina manera de nevar, Marieta? –Prou que ho he vist, però el que ara estic veient és que portes la gorra cafida de neu i que si no et canvies de seguida agafaràs una galipàndria que et cuidarà matar... Jica’m ajudar-te. Treu-me això de per aquí..! I amb aire decidit, el desposseeix d’aquell gec empolsinat i de la gorra de quadres que va comprar a la Seu fa no sé quants dimarts... Té les mans testes... segurament de tant traficar amb les pales i la neu. –Mai tant, noia! No cal que t’hi posis tan fort! –Ah no, eh? Passa’t a canviar de seguida, que deus portar neus fins a l’espinàs... Però el Tonet sap que el que diu la Marieta és cert, li fa cas i desapareix escales amunt. Damunt del llit trobarà la muda i tot el que li cal, perquè ella ja havia previst que arribaria tou, moll com un xop. La Marieta no ha parat d’alluentar. El Tonet es presenta lluent i pinxo com si anés de festa major. Es nota que s’ha passat la pinta per apariar aquells rínxols negres i rebels, tirant-los cap enrere a punt d’encaixar-hi l’altra gorra, que espera calenta damunt l’estufa de llenya. A fora, continua nevant... –Se’n farà un tip, aquest any! diu el Tonet amb un aire de fatiga. –A fe de Déu que sí! Encara que a la nit farà blaneig... Som al mes d’abril –replica la Marieta, amb aquella cara tan esgorrobida que la caracteritza. El Tonet s’encaixa la gorra, es posa uns guants de pell girada que ha tret de la butxaca del gec, i fent un gest que la Marieta coneix molt bé i que no li agrada gens, diu: –He d’anar a la cort, noia, he de fer rota, altrament aquesta nit no podrem entrar... I el bestiar s’ha de conduir... –Tornar? diu la Marieta. No ets pas un colgafocs, tu, cremat! És que no pares ni un segon. Quin cul de Jaumet estàs fet! Et posaràs brut com un carnús. Et tornaràs a posar malat com un gos. Després, al llit, metges i medecines, i aquí petits... El Tonet es gira, no pot contenir una rialla còmplice, surt de la cuina, obre la porta i enfila cap al Carrer Gran. Continua nevant... –És ben boig aquest temps. Cremat! Mira que nevar per Pasqua! N’hi ha pels més valents, s’exclama la Marieta. –Encara neva? demano mentre aixeco la vista del diari. –No pas poc! I que no té ganes de parar, aquest boig! replica, aquest cop una mica moixa. Torno a mirar per la finestra i l’espectacle continua: les varietats de neu se succeeixen com en un ball d’exhibicions, ara frenètiques ara assossegades. Estic perplexa: no sé si el que cau del cel són volves, voliaines, flocs, floquets, boralls, borallons, bor­rons o espanzellots... Ho hauré de demanar a la Marieta o al Tonet. He de confessar que jo en això de la neu, no hi entenc ni un borrall i ells dos, tant l’un com l’altre, d’aquest tema, en saben qui-sap-lo.