Nadal, Cap d’Any, Reis i la fi del món

També les de tirar la casa per la finestra. No essent solament un esdeveniment d’aquests, el que s’enalteix pels descosits de manera diferent i desmesurada. És un rere l’altre. Com si fos la fi del món. Per què? Per complir amb unes obligacions socials imposades per les tendències de cada efímer moment? O tal vegada per la feble vulnerabilitat dels nostres criteris a l’hora de decidir, per voluntat pròpia, què volem, què podem fer. Aquesta reflexió serà important per a la nostra butxaca. Fins on pot arribar aquesta, per no tenir de passar el mes següent fent equilibris, assumint per tradició la famosa costa amunt d’un gener de patiment. L’incitament continuat als béns i serveis en desmesura, tant en l’habitual entorn comercial, com financer igualment, ha creat una rutina de seguiments externs d’encerts i desencerts, que només l’experiència dels anys, et fa comprendre que moltes necessitats són innecessàries, i que moltes novetats són revifades. Dit això i fent palès el perill de ser repetitius, continuaré dient que la bogeria ja fa acte de presència un mes i mig abans de la primera diada de disbauxa, veient-se moltes llars preses d’un neguit d’ansietat per creure imprescindible no anar a contrapeu dels darrers corrents socioculturals del mercat. Recordo que de marrec, ni el Pare Noel ni cap arbre engalonat m’eren coneguts. El seu lloc era ocupat pel tió i el pessebre. S’anava a missa del Gall, i la vigília de Reis,una suposada aparença imperceptible, ens obsequiava amb quatre caramels i uns quants anissos que els pares, dissimuladament col·locaven a dins d’un fanalet, que portàvem trontollant perillosament, mentre anàvem passejant des d’on vivíem fins a la masia d’uns veïns. En acabat, a dormir ràpidament per matinejar més que mai per l’excitació de la festivitat. Després, ben a la vora del foc per obrir un parell de regals acompanyats de força carbó, però amb una felicitat immensa. En l’actualitat, i amb la filosofia que fills i néts s’han fet grans, qui és l’eixerit o eixerida que vol parlar-los del Nadal d’abans, sense trobar-se amb una d’aquelles mirades incomprensibles que no dient res ho diuen tot, tenint com tenen el tió. L’amic invisible. El Pare Noel esmunyint-se silenciosament per la xemeneia o la finestra, i l’endemà de la cavalcada dels somnis, els Reis. I, mentre la fantasia n’alegra uns, desconeixent el perquè, però la melangia apareix en uns altres, arribant de prompte els maldecaps a moltes famílies per l’elecció dels regals i de la manduca. Es va de bòlit. No hi ha suficients mans. El dia es fa més curt i la nit més llarga. És la fi del món. Cal afanyar-se pel que fa als joguets. S’han de comprar aviat, si no s’exhauriran. I què farem per menjar? Aprofitem que encara no han apujat preus i omplim el congelador del frigorífic? Ajornem la compra per gaudir més de la frescor del producte? També podríem dinar o sopar un dia al restaurant, oi? ¿Però a quin que estigui bé? Se m’encongeixen les tripes en sentir comentaris d’aquesta mena. Pensar que hi haurà multitud de persones que no els caldrà triar res, perquè gairebé res no tindran per triar.L’enllumenat encara diferencia els paisatges, però ja no es miren. Cadascú ha tornat a la rutina del seu dia a dia. Tot ha succeït com la guspira d’un llamp. Vist i no vist. Oblidat el Nadal, Cap d’Any i Reis. Aviat arribarà Carnestoltes i de seguida la Pasqua. Així no és d’estranyar que la por de no ésser a temps a viure prou faci esvalotar una mica el nostre enteniment, ofegant el veritable sentit i propòsit de la festa, si és que alguna vegada quelcom ha tingut un propòsit per existir. Potser per això, comencem a sentir veus que diuen que un altre món és possible. Les mateixes veus continuen dient que el 1945 és quan es va iniciar el present model. Facilitant i condicionant els clarividents de l’època, el camí a seguir i que ara sembla que també cal substituir, el model o els clarividents?