‘Charlie Hebdo’ a la Massana

És una iniciativa cultural més de l’ambaixada francesa en els darrers anys i dels successius caps de la diplomàcia de l’Estat veí del nord per mantenir la presència francòfona progressivament debilitada aquí. A la vegada, una panoràmica antològica de diversos números de la publicació permetrà adquirir en primera persona i segons la sensibilitat de cadascú l’acceptació o el rebuig al nivell d’ir­reverència d’un producte mediàtic potser sobrevalorat –o no– per l’atac sagnant que va patir fa poc més d’un any. La tragèdia ha permès que l’editora sobrevisqués i sortís reforçada dintre d’un gènere de la comunicació generalment efímer. Va desaparèixer el característic paper verd de l’Herisson, que va resistir seixanta-un anys, del 1936 al 1997. Com al sud va tancar El Papus després de la bomba a la seva seu, o d’altres de mort natural com Hermano Lobo, o la més clàssica i duradora La Codorniz. Es manté, però, El Jueves, marcat per les caricatures censurades sobre la família reial i també iconoclasta en general. El sentit de l’humor i la capacitat d’admetre la sàtira, fins i tot del sarcasme, davant els valors que es consideren més sagrats, com ara la religió, o les institucions i personatges públics, és molt variable segons les societats. Sovint s’esmenta com a exemple de la tolerància catalana un programa a la televisió pública TV3 com és Polònia i, en menor grau, Crackòvia, limitat a l’esport. Entre els espanyols triomfa una comicitat fàcil, fregant la grolleria, amb mostres ben conegudes que no cal esmentar, però no és tan ben instal·lada l’apreciació, que al sud del Runer sembla que costa d’entendre, de l’anomenat humor anglès, subtil. En canvi és relativament apreciat l’humor negre, antitètic del sentit tràgic de a vida, arrossegat des dels clàssics literaris del Segle d’Or. Per això diuen que els millors acudits s’acostumen a escoltar en els funerals, tot i que no en tots. Al País Basc va sorgir una publicació satírica trencadora anomenada Euskadi Sioux, de vida molt efímera, potser perquè en aquells temps les tragèdies que comportava la violència del país era incompatible amb segons quines expressions, potser perquè el nivell de tolerància general no era suficient, qui sap si per manca d’encert en els creadors. Costa d’imaginar que tingués èxit en aquestes valls un Andor­ra Sioux, perquè a la capacitat relativament baixa dels potencials afectats per les caricatures s’afegeix la mida tan petita de l’univers potencial de consumidors. Semblaria que davant la sàtira, la reacció adversa, disgustada, fins i tot irada, depèn de la persona o el col·lectiu concernits, que es consideren atacats, mentre la resta riu de gust. Potser la mostra més coneguda i comentada és la religiosa. El catolicisme oficial es limita a la protesta pública davant la irreverència que l’afecta. La darrera potser la portada del mateix Charlie Hebdo que qualifica el Déu pare d’assassí. En cap cas arribarà, ni de bon tros, a la proclamació d’un decret de xaria de condemna a mort, ni encara menys a la seva execució. En una de les bones produccions televisives de Chicho Ibáñez Serrador, amb el pare de protagonista, es venia a concloure que allò que fa riure és la crueltat innata dels humans. Potser per això es riu (riem) quan algú rellisca i cau, a les pistes d’esquí o al carrer, ho veiem en persona o ho recullen en programes televisius, sense empatia immediata cap a les possibles conseqüències que pugui patir la víctima de l’accident, que només ens planteja, si ens les arribem a plantejar, en una segona reacció. Un acudit del meu poble il·lustrava aquesta. Un estranger (alemany, potser britànic) es queixava a un indígena d’aquesta reacció davant una caiguda aliena. I l’agut interlocutor local preguntava: –Qui era qui va caure?–El cop el vaig patir jo.–Ah!