L’accident mortal del gos dins del cotxe

L’encomano a sant Antoni del gos, de qui diumenge, 17 de gener, celebrem la festa amb benedicció de tota classe d’animals i amb la gustosa vianda popular. Dic bé, sant Antoni del gos, perquè de porcs ja no n’hi ha a les corts i corrals de les cases de la parròquia de Canillo. Hi ha una excepció. L’any nou als Plans feren la matança del porc com s’havia fet sempre. Tota la família hi és convidada. De porquet, ens queda testimonialment el del sant Antoni, però aquest no menja ni es menja. En canvi de gossos cada dia n’hi ha més. Una turista em fa notar que al passeig de Canillo a Sant Joan de Caselles està sembrat de tifes que dificulten el caminar. “I això –afegeix l’observadora turista– que hi ha un rètol que anuncia la punició per a qui embruta la voravia.” Algunes parròquies fan, per carnaval, la matança del porc a la plaça pública o al centre social i esportiu. Els escolars hi són convidats per veure en directa com es desentripa la bèstia que ha caigut en desgràcia. Per a la gent jove, tanta carn fresca i tanta sangnantera no incita al maltractament dels animals o a ser vegetarià per tota la vida? No trobeu que hi ha una mica de mercat de Calaf? Uns dies ho permeten tot, i uns altres ho condemnen tot a la plaça pública, saltant-se la presumpció d’innocència. Per sant Antoni abat preguem al patró dels animals que els protegeixi a tots però una mica més els gossos. Cal posar les coses al seu lloc. Ens fem un embolic. Ens expliquem. Al nostre amic Josep li enverinaren el gos. Era el seu “més fidel amic” amb qui passejava tots els dies. Tothom mutis a la gàbia. No em consta que la Societat Protectora dels Animals li hagi fet costat ni que la premsa ho hagi denunciat. Un matrimoni amb els dos fills i la Lluna, el seu gos, escull Canillo per a les seves vacances d’estiu. Com uns turistes més dels centenars que gaudeixen del Palau de Gel d’Andor­ra a Canillo, hi entren per practicar el patinatge. La Lluna resta tancada al cotxe. L’accident arriba. La Lluna en absència dels seus, troba la mort. Aquí parla tot­hom. La majoria de la gent esdevé acusadora fins al punt que un canillenc que té dos gossos comenta: “Per un nen, no cridarien tant!” La tristesa, per no dir la desesperació, duu la família a buscar consol en la pregària a Meritxell. Em sorprenen les seves llàgrimes davant la Mare de Déu. M’hi apropo tímidament. “Us puc ajudar en alguna cosa?” Els pares conten la seva pena fil per randa. Es desfoguen cercant suport. Els fills intervenen amb les seves lamentacions. Escolto. Ens agafem de les mans. L’endemà la premsa hi suca, de l’accident. No un dia, sinó un o dos cops per setmana durant el mes d’agost. La bombolla s’ha inflat. La família ha anat a judici dues vegades : el judici ràpid, i el normal que duu data del 13 de gener. Hi ha coses que no s’entenen d’aquesta nostra societat, ens ve a dir le Père Guy Gilbert. Un gos no pot estar perdut pels carrers rodamenjant més de tres dies a París; en canvi un adolescent, s’hi pot passar mesos sense que algú l’ajudi, o, si més no, que algú es queixi. Un jove ple d’alcohol en una nit de festa major es posa a dormir a la vorera entre una entrada de càmping i la carretera amb el risc de ser atropellat per un conductor que va al seu lloc de feina a quarts de set del matí. Tothom calla. Ningú no posa ordre. Per una altra banda, una patrulla de joves fan un joc de nit de les deu a dos quarts de dotze, i la gent se’ls tira a sobre. Aquesta actitud la ridiculitza l’acudit: “El mestre diu al nen: no et dono una plantofada per no tenir problemes amb la Societat Protectora d’Animals.” Els estius que ajudava l’equip de mossens de la Trinité a París, em donaven hores lliures per fer el turista. Vaig visitar com un turista més el cementiri de gossos i el de Lachaise. L’un i l’altre donen matèria per fer un bon llibre per cantar la fidelitat dels gossos als seus amos i per donar a conèixer els prohoms polítics, literats, artistes... que han deixat petjada a la grandeur de la France. Un professor de l’Espanya endins em tirava en cara menyspreant l’Inca d’AINA: “Els catalans quan parleu, sembleu gossos.” Vaig contestar-li : “Au, au, au, no serà tant.” No em va entendre. Estimo els animals. Els cristians han escollit el bé, el pelicà i l’unicorni com a símbols del Crist. Els peix, com a contrasenya dels primers cristians. El gos de sant Roc li portava cada matí un panet i li llepava les ferides de la lepra. Sant Antoni no es queixa que li diguin per distingir-lo del sant Antoni de Pàdua, sant Antoni del porquet. La mainada d’AINA aprèn a estimar els animals. Cada matí hi ha un grup que fa el servei de la granja. Hi ha professors que agafen un conillet, el posen a la pista d’esports perquè cada nen i nena el pugui acariciar. Estimo el meu gos, l’Inca. Per ella vaig escriure als Reis que li portessin un xalet amb totes les condicions. Sortosament m’han escoltat. Ella hi és feliç. En la benedicció dels animals prego a la meva Confident i a sant Antoni pel conhort i coratge de la família de la Lluna, pel nouvingut el gos Roc que ja és de casa, i també per qui ha de fer justícia.