Història de dues ciutats

Durant molts anys, una havia esdevingut més important que l’altra, tant pel que fa als visitants que rebia de l’exterior com per la contundència dels propis vilatans. Al llarg de la història, una havia esdevingut la capital del país, i això succeïa fins i tot quan els textos institucionals s’escrivien en un llatí anomenat medieval. L’altra vila-ciutat era coneguda i famosa, des de temps immemorials, i reiteradament elogiada pels seus visitants, molts d’ells científics i escriptors, o bé entusiastes excursionistes per la qualitat de les seves aigües termals, motiu pel qual se la citava en revistes i periòdics d’arreu d’Europa. Amb tot, cal dir que la capital era la capital (agradés més o menys que es digués públicament), fins al punt que administrativament i políticament la vila-ciutat de les aigües termals era, així s’anomenava en aquell país, un quart, mentre que la capital era parròquia, comú, i en ella es conservaven els arxius d’una i altra ciutats, els documents oficials que explicaven els quefers polítics i administratius. Però s’escolaren anys i anys, sobrevingueren tota mena d’esdeveniments polítics a l’interior del país i a l’exterior, la qual cosa provocà quantitat de migracions que feren cap vers el país, augmentant la demografia, incorporant noves idees i formes de pensar, i a causa dels privilegis ancestrals que anaven renovant-se i adequant-se als nous temps, i també les barbàries que sofrien la resta de països del seu continent, principalment els dos països veïns, es convertí en lloc de refugi per als qui fugien de les guerres que destrossaven els països adjacents. Refugi per a tota mena de persones i de polítics, fossin de dretes o d’esquerres, amb sang o sense sang (la majoria) en les seves mans. Tota mena de nacionalitats s’aplegaren en el país, o com a senzill lloc de pas, o com a port de seguretat on, a més de les dues viles-ciutats ja citades, n’hi havia d’altres també històriques, concretament cinc altres ciutats o pobles o viles, també parròquies o comuns amb una especial significació una, atès que era porta d’entrada i d’eixida d’un dels països adjacents. La situació socioeconòmica exterior de mancança de productes de primera necessitat alimentària i fins i tot sanitària ocasionà en el país una gran indústria (com en altres i altres països dins d’aquell salvatgisme que ocasionà moltes dècades de penúria i de fam) anomenada contraban i que no només beneficiava el país de les dues viles-ciutats, sinó també, i molt, malgrat que no els agradi ara que algú com jo els ho recordi, els dos països veïns o almenys a una bona colla dels seus ciutadans de totes les classes socials. Però com del que es tracta és d’intentar narrar el que anava succeint en les dues ciutats, he de dir que la de les aigües termals a poc a poc anà creixent, creixent més ràpid que la resta, sobretot que la ciutat capital. I això no es notava gaire aleshores, en el transcurs del procés de creixença, sobretot pel fet que com es deia tothom es guanyava la vida, i molt i molt a causa dels privilegis ancestrals i d’altres de moderns que incidien en el comerç, i un xic menys en el que en diem el turisme pur, element que se citava molt, però que realment interessava menys que el comerç, el tabac i les anomenades famoses llicències. Es podria dir que en aquell país es podia aplicar aquella dita que diu més o menys això: “Tothom va a lo seu, menys jo, que vaig a lo meu.” Ja se sap que la demografia i la justícia creen, només mancaria, anhels polítics de major entitat i consistència. Per això no cal estranyar-se, a l’inrevés, que la ciutat de les aigües termals, a causa del seu creixement demogràfic, econòmic i social, volgués assolir el mateix rang polític i institucional que l’altra vila-ciutat, capital del país, i esdevenir com la resta de les altres sis parròquies. Després d’un llarg procés, i no sense certa resistència per part de les anomenades històriques, ho aconseguí. I el narrador pensa que amb tota legitimitat i justícia. Però la història de les dues viles-ciutats no s’acaba aquí. La vila, ja comú, ja parròquia, anà creixent, creixent, obrint places i carrers, expandint el seu espai, concentrant grans zones comercials, mentre que l’altra ciutat, la capital, s’anava esllanguint, com una mena de budell flàccid, com una mena de bou cansat, desorientat. És veritat que conservava el rang de domus concili et sedis iustitiae, però la riquesa almenys comercial (si encara existia), s’havia concentrat en la vila de les aigües termals, mentre que la capital volia i no podia. I la cosa arribà a tal punt en la història d’aquelles dues ciutats que, fins i tot, el president d’aquell país va arribar a dir que, malgrat que ell era originari de la ciutat de les aigües termals, faria l’impossible per aconseguir que la capital fos la capital en tots els sentits. I el grau de psicosi col·lectiva arribà a tal extrem que un dels capdavanters de la ciutat de les aigües termals, a fi i efecte de facilitat la mobilitat dels vianants per accedir als comerços d’ambdues ciutats, proposà la instal·lació d’un petit tramvia (a l’estil de San Francisco) que unís les ciutats des d’ambdues respectives esglésies. I per no ser menys, una altra mandatària de la ciutat capital proposava soter­rar la via central de la capital per crear l’urbs del futur. Aquest nar­rador no pot deixar de pensar en la famosa avinguda de la llum de Barcelona, il·luminada per 216 neons, nascuda l’any 1940 del segle passat, desapareguda l’any 1990. Tampoc pot oblidar que fa una colla d’anys, un president d’aquell país pensà en un telefèric que unís les dues portes frontereres per airejar la movilitat interior i exterior. La idea, pel que sigui, no arribà a cap resultat. Allò que pensa el narrador d’aquesta història de dues ciutats, que no té res a veure amb a història de l’escriptor anglès Dickens, és que avui dia, a més d’obrir comerços i hostals, cal molt treball, molta imaginació, també molta humilitat, moltes provatures i experiments per assaonar. No n’hi ha prou amb la pluja, cal adobar i despedregar molt. Què ha succeït perquè moltes zones del país semblen paisatges erms i deixats de la mà de Déu, vull dir tristos, gèlids, ombrívols? Què ha succeït a Sant Julià de Lòria, i a Santa Coloma, i a la meitat d’Andorra la Vella, i a Encamp? Manca de selecció, manca de direcció, manca de consciència per acceptar que aquell Eldorado ja fa temps que s’acabà i nosaltres no ens vam voler adonar, manca d’autocrítica, manca de rigor, d’humilitat, manca de decisió per plegar aquelles veles i assajar d’obrir-ne de noves, manca de solidaritat, manca de realisme per concentrar-nos més a crear infraestructures en lloc de supraestructures més pròpies d’un gran Estat que d’un petit Estat, manca per part d’alguns que inverteixen més a fora que a dintre del país on es desenvolupa la història de les dues ciutats? De segur que hi ha molts, molts factors. El que és cert, almenys per a mi, és que caldria fer-nos-ho mirar. Em sembla.