Estadística i vida

La sensació força compartida és, però, que lluny d’això cada vegada és més cara, i difícil, la vida quotidiana. Ja sobta que l’evolució estimada a Espanya, l’Estat amb més influència a la nostra economia, sigui d’una estabilització absoluta, el zero per cent, i que a França hagin crescut, tot i que força moderadament, en decimals de punt. Com sobta també que la baixa sigui relativament tan notable respecte de la mateixa dada de l’any passat, quan la inflació negativa va ser del 0,1%. L’element que ha marcat més decisivament la davallada que s’ha anunciat és el conjunt de les benzines, que s’han abaratit ni més ni menys que un 15,4%. Però vet aquí que aquesta evolució negativa –però molt menys considerable que la registrada pel preu del petroli, per l’impacte de la fiscalitat– s’ha traduït en una moderació del cost del transport, en general, pels volts del 3%, però no s’ha reflectit en l’element primari de les tarifes del clípol, el bitllet ordinari bàsic, mantingut en 1,80 euros. Si mirem altres preus, que semblen més bàsics per a la supervivència ordinària, i més per als estrats socials amb menys poder adquisitiu, ens trobem que el grup d’aliments, begudes i tabac ha augmentat de l’1,4 per cent; l’ensenyament, l’1,5%; la salut, el 0,5%; els hotels i restaurants –que inclouen o haurien de comptar també els menús diaris de treballadors sense temps per dinar a casa– s’han encarit l’1%, i un altre aspecte de l’activitat quotidiana que no s’hauria de perdre en la mesura del que és possible: esbarjo, espectacles i cultura, també ha anat a l’alça (1%). L’anomenada inflació subjacent, que els economistes també valoren com a element substancial, aquella que exclou dels comptes el productes energètics i frescos, en realitat ha arribat al 0,6 % positiu. A la vista de tot plegat veiem que menjar i beure, els estudis dels fills i la salut, són més cars en aquests inicis del nou any de traspàs que quan vam encetar el 2015. I això segons els còmputs d’unes estadístiques fàcilment manipulables. Primer, pels productes concrets que es consideren a l’hora de confegir el cistell de la compra. Després, l’agrupació, sempre discutible. A tall d’exemple: cal aplegar aliments amb begudes (sense distingir entre alcohòliques i no) i afegir el tabac? Finalment, els establiments o els llocs on es prenen les referències. No són iguals els preus de majoristes que els de distribució minorista, ni en uns grans magatzems que en uns altres, o en botigues més o menys especialitzades. L’IPC marca, en principi, l’evolució dels sous en l’any que comença, i d’altres preus també bàsics per a la vida quotidiana, com els lloguers, però els que gaudeixen d’un contracte vigent, com a mínim, per a tot aquest any. Perquè els nous, i també els que s’hagin de renovar, poden renegociar-se i, potser sense augmentar la renda mensual, excloure i deixar a càrrec del llogater conceptes com ara calefacció, aigua o llum, si havien estat abans a càrrec del propietari. Les operacions de compra, d’altra banda, no estan sotmeses a la contenció i la conjuntura és de lleu millora en l’immobiliari. Totes aquestes lectures paral·leles de les mateixes dades oficials semblen donar la raó a tots aquells i aquelles que perceben una realitat ben diferent de l’abaratiment que mostra l’estadística oficial; en definitiva, que lluny de ser més barata, la vida és avui més cara que fa un any, sobretot pel que fa als productes més bàsics. Si prenem com a exemple l’alimentació, amb un diferencial negatiu aquí respecte dels estats veïns, lògic perquè la gran majoria s’han de portar de fora per molt que minvi relativament el cost del seu transport, i també perquè la petita mida de la població no permet obtenir avantatges de cost quan es negocia sobre partides d’un gran volum. I això afecta més els productes frescos i de caducitat propera, com ara el peix. I és que –tot i que no totes– hi ha dites perfectament ajustades a la realitat. Com aquella, segons la qual hi ha tres classes de mentides per la magnitud: les petites, les mitjanes... i les estadístiques. O aquell acudit il·lustratiu, segons el qual, si dos nàufrags es troben en una illa deserta dos pollastres, i el més fort es menja tots dos, el còmput demoscòpic dirà que cadascun se n’ha cruspit un.