Va per tu ‘Lluna’, la gossa de Canillo

Sí, senyor Valls, a vegades no sóc equànime, a vegades em pot més la passió, en ocasions l’amor que tinc per aquests éssers extraordinaris em fa perdre el sentit de la mesura i de l’equilibri i del que hauria de ser el més just per a tot­hom, sóc la cara visible d’aquesta associació i per a mi significa un preu dur a pagar en l’àmbit personal, ja que m’he d’enfrontar i ens enfrontem a totes les situacions de maltractament d’aquest país, i com pot arribar a suposar hi ha situacions en les quals ens veiem desbordats, pel fet en si i per les seqüeles emocionals que ens causa. Quan la relació amb el món animal és tan estreta com la que tenim nos­altres en les nostres vides, tot el que succeeix en aquest àmbit té un ressò i una grandària diferent a la que podria tenir per a qualsevol altra persona que no estigués integrada en aquesta lluita envers la defensa dels drets dels animals. Ara no explicaré tot el que hem vist, sentit i sofert en aquests anys en el maltractament animal aquí, a Andor­ra, però li puc assegurar que l’empremta marcada amb foc que tenim inserida en les nostres entranyes és una cosa que roman amb nosaltres permanentment, i quan un nou cas de suposat maltractament esclata és possible que l’embranzida de l’inici ens alteri excessivament i puguem dir coses que no hem sospesat acuradament. Estic convençut que no va ser un acte deliberat de la propietària, perquè si no estaríem davant d’un veritable acte psicopàtic, de maldat extrema i que mereixeria l’empresonament immediat d’aquesta persona. Fins aquí arriba la meva comprensió dels fets, però aquí hi ha un límit en el qual em veig completament desconcertat. Com és que aquests fets li ocorren a un 0,1% dels propietaris de gossos, i a la resta, el 99,9%, ni tan sols se’ls pot imaginar un succés semblant? Quina és la resposta? És com és aquesta persona i per aquesta mateixa raó li hem de perdonar les seves imprudències causants de danys irreparables, com seria la mort horrible de la gosseta Lluna, o és que aquesta persona va tenir un acte d’oblit inconscient (fins i tot aquí podríem analitzar-lo des de la visió freudiana dels actes inconscients) i, per aquesta altra raó, també se l’ha de disculpar, perquè s’entendria que qualsevol acte que no té consciència no té intenció, i per tant no pot ser sancionat i/o penat. Això només són reflexions però ara se m’ha ocorregut una idea: podríem crear una nova societat en què els actes d’imprudència fossin tots disculpats, excusats, perdonats i arxivats en la memòria de l’inconscient col·lectiu..., Oh!, és veritat, no m’havia adonat que si els arxivem en la memòria de l’inconscient col·lectiu ja no tindrem memòria conscient del que està bé i del que està malament, del que no s’hauria de repetir pels danys que causa, del que no hauria de tornar a passar perquè hem après alguna cosa anteriorment, del que fa mal a una bona part de la societat en els seus cors i les seves ments, de la responsabilitat que tenim envers dels éssers vius que estan al nostre càrrec i de la qual cosa depèn la seva salut, ben­estar i protecció..., o dels drets dels nostres congèneres d’espècie que a causa d’una imprudència, com és el cas, ja han deixat existir. També podeu pensar que qui parla és un animalista exacerbat, excessivament passional i sensibilitzat per aquesta causa i que en ocasions es veu desbordat per si mateix..., però precisament el que a mi em sobra els falta a molts altres en relació amb la protecció animal i el dret a la vida d’aquests meravellosos éssers, i senyor Valls, no em refereixo a vostè, ja he vist la seva sensibilitat en quatre línies que he llegit de vostè i li agreixo el seu comentari, i el tindré en compte.