Firma anònima (depèn per a qui?)

A poc a poc emplenen les nostres parets verges, les nostres façanes de les nostres cases i els nostres immobles. Apareixen a les persianes noves de les escoles i, sobretot, ens fan sentir cada cop més malament perquè no sabem com reaccionar... Elles. Vull parlar d’aquestes marques salvatges, aquests grafits o, més particularment, els signes indesxifrables als nostres ulls, marcats amb bombes i amb retoladors indelebles. Ens despertem un matí i en descobrim un de nou. El que ens ve de seguida a l’esperit és un sentiment de còlera enfront d’una agressió visual. Un sentiment de ràbia enfront de la degradació voluntària i aquest acte de malícia i de mala educació, sentiment reforçat per la idea d’impunitat dels seus autors que actuen sovint a la nit d’amagat. I com més passa el temps més n’hi ha! I ens preguntem què vol dir, qui ho fa i quant temps durarà? Ens diem també que a Andor­ra, aquest fenomen és relativament nou i que s’estén com la pólvora. Què està passant? Qui fa aquestes coses? Per què les fan? Com hem de reaccionar? Hem de tenir por? Som unànimes (nosaltres, els adults) per dir que és una pol·lució visual, una agressió urbana. Que és urgent frenar aquest fenomen! Que la imatge del país ha de ser una altra. Que els seus autors han de ser identificats per acabar-ne l’evolució. Però qui en són els autors? Ja s’han fet estudis sobre aquest tema en altres països i a França en particular hi apareix que els joves d’entre 15 i 21 anys estan afectats per aquest acte que anomenem el Tag. Aquí no parlarem d’Street Art (grafits i altres pintures de car­rer), però més aviat d’aquesta mena d’escriptura que representa una firma. Adolescents! Ja ho he deixat anar... adolescents, sí, són ells els culpables! I en concret els nois, gairebé el cent per cent segons aquests estudis. Llocs de pas ben triats, sovint en llocs públics, ja que els indrets privats són en general molt fortament castigats (quan ho són). L’objectiu és principalment un repte cap a l’autoritat i un passar a l’acte que entra en el simbolisme del ritual de pas. Cal que el seu autor guanyi en notorietat cap als seus companys, el seu grup, el seu crew, aquest és el desafiament. El Tag és una firma anònima, per a nosaltres estrangers a aquest fenomen, però hi ha un codi ben precís per als iniciats. De fet, les regles internes existeixen i aquestes regles no permeten un treball mal fet. Entre taguers existeix una llei despietada en què els que no són bons en la firma seran castigats pels altres, si no fan una bona obra, si el gest no és dominat. Els codis exigeixen un estil i el Tag sencer pot ser enfosquit o esbor­rat amb pintura. Entrar dins del crew es mereix i quan es mereix aleshores podem guanyar notorietat. La lluita gràfica pot tornar-se temuda entre les bandes a fi de conquerir nous espais a les ciutats. L’objectiu serà conquerir de la manera més bonica els espais més agosarats (entendre els espais més perillosos per fer Tags). Fer Tags és, doncs, un ritual de transició, és entrar en una comunitat triada, és ser reconegut i respectat, però és també sortir de la infantesa, és voler la seva identitat, és expressar les seves còleres i les seves reivindicacions, és oposar-se a l’autoritat, almenys desafiar-la, ja que l’acte és reprensible i les conseqüències poden ser greus. Fer Tags és també alliberar-se dels codis de l’escriptura escolar, és desviar les paraules i els signes. És trobar en l’acte tot un poder, un plaer narcisista i buscar un estat segon dins de l’adrenalina que això procura, la major part tot en companyia de drogues suaus. Escriptura desviada, nous codis gràfics, construcció de símbols, al final apareix que els signes com aquests es refereixen a si mateixos, ja que perden tot significat i les estructures de frases es converteixen en una imatge, un símbol. A poc a poc, aquest símbol es revela com a principi d’imitació, de repetició i crea una nova norma, codis que no varien, codis específics i alimenten un nou llenguatge, el del seu propi clan, el del seu crew, del seu entorn. Per tant, aquesta manera d’actuar porta a inscriure’s a poc a poc dins del món dels adults, encara que aquest acte sigui condemnable i molesti, es tracta d’un desviament que, estrictament parlant, no s’inscriu dins d’una mena de delinqüència, però més aviat dins d’un procés d’identificació i d’integració a noves normes. Inconscientment, seria ja una manera d’esdevenir adult. L’acte era molt més romàntic quan recordem les nostres inicials gravades a l’escorça d’un arbre, marcaven certament el nostre desig d’existir i d’esdevenir, eren el símbol fort dels nostres sentiments en lligam a l’altre. Eren el nostre compromís a mai rompre el nostre pacte d’amistat i/o d’amor. Reforçaven el nostre ego, la nostra afiliació a un temps, gravaven tota la nostra energia a ser i a esdevenir, romanien en l’anonimat... depèn per a qui? Com hem de reaccionar? El Tag representa una degradació voluntària d’un lloc, és una agressió visual, pot provocar sentiments d’inseguretat, d’impunitat dels seus autors. Embruta i provoca un engranatge per la voluntat que inspira a d’altres de deixar al seu torn la seva empremta i el seu atreviment per allà on passen. Tan aviat apareix un Tag cal esborrar-lo! És l’única via per lluitar-hi en contra. Un Tag nou apareix, després un altre, però cada cop els seus autors s’arriscaran més, ja que els espais estaran més protegits. És un procediment agressiu que porta els seus resultats, cal ser reactius i quan un jove autor és atrapat, cal que aquest repari el seu acte. És així com un entra en la vida adulta responsable. L’actualitat és aquí però els fets no vénen d’ara. Els espais protegits, els monuments històrics, els espais de culte, res és escatimat i a més hi ha l’atreviment (sentiment més fort que la provocació), que farà més gran la notorietat dels seus autors, als ulls dels seus (el crew). L’origen d’aquesta pràctica remunta als anys setanta amb la posada en venda dels primers esprais de pintura en aerosols i els retoladors permanents. Avui, aquests productes són més bons, el seu ús és més senzill i els resultats són millors. Abans els codis eren més senzills de desxifrar, ja que es tractava de les inicials dels seus autors i del seu número de carrer de la seva residència per accentuar l’efecte de les rivalitats dels barris. Avui en dia, el Tag guarda un sentit propi al seu autor però més diversificat. El que podem veure en la nostra il·lustració podria representar la passió dels seus autors per un personatge manga i tota la identificació que hi podem projectar. Els llocs de culte n’eren fins ara escatimats, però els carrers foscos, els espais allunyats de tot risc de ser atrapats van ser les primeres víctimes d’aquestes taques de pintura. A poc a poc, nous espais han estat investits. Cadascú sentint-se cada cop més important per participar en l’acció i entrar al pati dels grans, on els llocs són escassos i cars en una ciutat si volen ser vistos i reconeguts. Vet aquí per què cal ser més agosarat i atrevit! Cal que el país reaccioni per diversos motius. Reaccionar enfront a la insalubritat, Andorra és un país turístic, de tradicions fortes (des de fa ja molt de temps cada dia els car­rers són netejats, els papers i les burilles dels cigarrets recollits de terra...). Els comuns tenen ja una veritable política de manteniment dels llocs i la netedat dels espais públics, en tenim molta sort i en som rics. Aquesta plaga cal que sigui considerada igual. Cal reaccionar per tal de limitar el fenomen de mimetisme i de multiplicació dels actes. Cal reaccionar per tal de responsabilitzar els pares... i els autors. Cal reaccionar per tal d’evitar les malifetes devastadores de bandes rivals i de la creació de guetos en aquest petit país. Cal reaccionar per seguir sent dignes, per seguir tenint un discurs responsable, per veure en els nostres valors i en el sentit de l’educació.