Un matí de diumenge a urgències

De cop, has d’aturar el cotxe ja que tens part de la via ocupada per un autobús de transport públic. Aquest no s’havia pogut col·locar a la seva parada habitual per recollir passatgers. Altres vehicles ocupaven el seu lloc. Els inconsiderats i inconsiderades amb els vehicles estacionats davant de la porta d’un bar o d’un forn de pa, o a qualsevol inadequat indret amb l’excusa més penques del moment: només serà un minut. Àdhuc els que poden anar a una velocitat de cinquanta km/h van a quinze, obstruint igualment la circulació per dur el telèfon mòbil encolat a l’orella. És clar, les necessitats dels altres, que cadascú se les arregli com pugui. Aquests i molts més impediments produïts per raons injustificables, fan que un viatge que pot durar quinze minuts, en duri el doble i, mentrestant, el pobre home que vaig acompanyar a urgències del Centre Hospitalari, es cargolava del dolor que sentia, sense saber què fer ni com posar-se per alleugerir el sofriment. En traspassar la porta d’entrada de l’hospital, amb la mirada ja vaig veure cert temor als ulls del Sr. Thomas. Segurament pensaria en els comentaris que havien aparegut en algun mitjà informatiu, criticant el servei d’urgències.“Oli en un llum” Estant la sala d’espera quasi plena, la professionalitat de la recepcionista, amb molt bon criteri, en veure el rostre desencaixat d’aquella persona, de seguida va donar prioritat al seu ingrés. Als cinc minuts ja tenia una metgessa al seu costat, intentant esbrinar la procedència del patiment. Com que no hi havia cap habitació disponible, ens van situar a un costat del corredor, juntament amb altres afectats per diferents problemes de salut. Estàvem a primera línea, observant l’anar i venir de metges i infermeres. Caminant o mig corrent. Entrant i sortint de les habitacions i també, de tant en tant, demanant-nos com anava tot. L’estona que vam estar al passadís, ens va servir per fer-nos càrrec de la tensió que en un instant l’equip mèdic pot haver de suportar. Cal sang freda i una gran passió per la feina. El calmant que havien administrat al Sr. Thomas començava a fer l’efecte desitjat. “Quan tingui les anàlisis i les radiografies torno a venir”, va dir l’eixerida doctora. Prop de les deu del matí ens traslladaren a una habitació. Aleshores ja sabíem que un còlic nefrític havia estat el responsable d’aquell martiri. La mateixa doctora ens va explicar que havia atès senyores amb el mateix diagnòstic i que li havien assegurat que haurien preferit tenir una bessonada de part natural que no pas un còlic. A dos quarts d’onze tot feia pensar que podria portar el meu veí a casa seva quan, de sobte, les intolerables fiblades es repetien altra vegada. L’alta mèdica que la doctora preparava se’n va anar a la paperera. Una altra bossa de calmant i, finalment, un tranquil·litzant més fort perquè el malestar augmentava per moments, fent-se novament insuportable. La solitud de l’habitació. El bon jan del Thomas, exhaurit. Mig endormiscat, ja que des de les quatre del matí que l’estava ballant. Ara ja no podria fer-se més el pinxo gallardejant de la seva bona ratxa per no haver visitat mai cap metge. Vaig aprofitar la seva somnolència per anar a estirar una mica les cames i respirar aire fresc a la terrassa exterior de l’hospital. En passar pel bar, vaig veure part de l’equip mèdic fent una queixalada molt ben merescuda. Amb set hores a urgències veus de tot, i fóra estrany de no trobar alguna coneixença. Aquesta era del món financer i vivia a les parròquies altes. “Hauria volgut fondre’m, no hauria d’haver sortit”, vaig dir-me en silenci. Aquell corcó d’home era com una cotorra. No pararia de xerrar. “Ei!”, digué cridant l’atenció. “Bon dia. Què tal? Feia temps que no ens vèiem. Que hi tens algú, aquí? Jo, el meu pare”. I sense deixar-me respondre a la salutació: “I tu com veus l’actualitat del país?”. Ell va fer-se la pregunta i ell se la va respondre: “Jo la veig malament. Comercialment ja no som competitius. La banca està encaminada a ser igual que la dels nostres veïns, del nord i del sud. Si tens la sort de dur 3.000 euros a la butxaca i els vols ingressar al compte, ets cosit a preguntes. Un interrogatori, com si fossis un delinqüent. Qui ho hagués hagut de dir? I què ens queda? La neu? Són quatre mesos, i l’any en té dotze. Estic plenament convençut que en un termini d’uns deu anys estarem sotmesos a una autoritat absoluta, política, econòmica-financera, comercial i social, d’un únic grup mandatari. Sense discrepàncies ni oposició. No solament al nostre país, arreu. Els apolítics que hagin tingut la sort d’haver viscut per recordar poc o molt quelcom de les velles dictadures, no tindran cap dubte en pronunciar-se de quines han estat pitjors. Les d’a…” Altres paraules van fer emmudir l’acabament de la frase. “Perdó per la interrupció”, era la doctora. Estava salvat. Després de dinar va anar a veure l’evolució de l’amic Thomas i estava en plena forma. “El pots portar a casa seva”, va dir-me. Eren les tres de la tarda.