L’arqueologia s’ha de posar al dia

L’arqueologia, com a ciència que és, requereix unes normes de funcionament, uns procediments establerts que com qualsevol altra activitat de recerca i d’investigació, pot quedar encarcarada, desfasada, ancorada en el temps i en les maneres de fer. En aquesta conformació de l’estat de l’arqueologia, hi tenen molt a veure els que en són els actors principals, els propis arqueòlegs. I aquí és on trobem el primer forat en el camí: l’arqueologia s’emmarca dins del que anomenem cultura, i tots sabem que, tret d’honroses i poc nombroses excepcions, l’atenció que se li dóna a la cultura, al seu foment i projecció, no és precisament prioritària en les polítiques de les administracions públiques, les que tenen per llei la conservació dels vestigis, de les obres d’art, dels materials o de les traces que han deixat els avantpassats arreu dels indrets on han tingut activitat. Això fa que els pobres arqueòlegs hagin de fer mans i mànigues per procurar-se l’atenció dels responsables polítics, quan volen desenvolupar campanyes de prospecció o bé excavacions arqueològiques. Si tenen sort, des de les universitats corresponents, podran encetar unes campanyes en el jaciment que sigui objecte d’actuació, normalment campanyes estiuenques, i del resultat de cada campanya en dependrà la continuació la temporada vinent. Tot i així, els afortunats arqueòlegs que poden excavar d’una manera regular, veuen rajar amb comptagotes els recursos econòmics i moltes vegades han de desistir d’emprendre una excavació, que tindria tot el sentit i donaria segurament bons fruits, perquè altres prioritats en els pressupostos públics se n’emporten els diners. Si així es troben els arqueòlegs més ben situats, imagineu-vos els que no tenen, com a professionals, cap oportunitat o si en tenen, són per un període de temps curt. El fet de no disposar de prou recursos, l’arqueologia ho pateix. Més ben dit, ho pateix el patrimoni que, escampat per aquí i per allà, espera que algú tingui la caritat d’estudiar-lo, protegir-lo i fer-lo visible i estimat per la població que l’envolta. Quin goig que fa veure com ermites, capelles, esglésies, dòlmens, ponts, torres, castells, cases fortes, en més o menys bon estat de conservació, se’ns mostren i ens són explicats després d’haver estat objecte d’estudi i de consolidació. En aquest aspecte, el Principat d’Andorra pot estar ben cofoi per l’estat del seu patrimoni arqueològic, el qual de fa anys –i aquí vull recordar el Pere, l’estimat Pere Canturri– ha merescut una valorització i manteniment per part de l’administració, i també per particulars, com ara el cas del jaciment del Malreu, a la Margineda. Altrament, quina pena que fa veure o saber de jaciments que resten abandonats, sense estudiar, en procés d’ensorrament o d’espoli, abandonats a la seva, per un general, mala sort. Aquest article, amb el títol, no té cap altra finalitat que lamentar la manera de fer en el protocol d’actuació davant d’un jaciment arqueològic i fer veure que cal que l’arqueologia es posi al dia, aprofiti, com fan totes les ciències, les noves tecnologies. És urgent, urgentíssim, que els arqueòlegs adoptin noves eines de treball en les seves prospeccions i excavacions. I aquí anem a raure: l’ús dels detectors de metalls, prohibits d’usar en jaciments, però a la pràctica fets servir per buscadors furtius en jaciments i allà on sàpiguen que hi ha vestigis de l’antigor. El darrer espoli en un jaciment de l’Alt Urgell, amb vint forats fets després de passar el detector de metalls, és un exemple de com, per un tancament en les maneres de fer, en aquest cas del mètode arqueològic, es perd informació i material, quedant-nos amb un pam de nas. Cal implementar l’ús del detector de metalls en les excavacions arqueològiques i parar la sagnia de tants jaciments que són remenats clandestinament. De la mateixa manera que es fan servir georadars, drons fotogràfics i fílmics i altres tècniques modernes, cal fer servir una eina que hauria de ser vista com a imprescindible i no com si fos el mateix dimoni. La cantarella que ja es trobarà l’objecte metàl·lic quan s’excavi, ha quedat, malauradament, i des de fa anys, fora de qualsevol raonament. I si el món de l’arqueologia no s’obre a usar el detector de forma regular i sistemàtica, fins i tot en prospeccions amb l’efecte de recuperar els materials metàl·lics sense fer excavació, veurem, millor dit no veurem allò que durant segles ha estat amagat i per falta d’escrúpols d’uns i per falta d’adaptació d’uns altres, perdem com a patrimoni de tots.