Places, carrers i cafès

En tot cas, la vida tal com l’entenc jo passa per places, carrers i cafès. I la història n’és el testimoni més clar des de temps immemorial. Cal afegir-hi també, els camins, els senders. És l’entorn qui més ens defineix. Malauradament es va oblidant el contacte humà mirant els ulls fit a fit –no per mitjà d’aparells tecnològics–, de xerrar, de conversar, d’escoltar cos a cos. També es perden les tertúlies, i pensem ingenus que amb els missatges electrònics realment ens comuniquem humanament. Jo penso que no! En tot cas, acostumen a ser monòlegs continuats. Malauradament també van desapareixent els vells cafès, de tota la vida (a Andorra, també), trobant noves formes interiors i exteriors, copiant formes de vida social d’altres contrades, però que no tenen res a veure amb la nostra cultura. Per exemple, els pubs són un exemple de comunicació nòrdica, per a ells vital, perquè és allí –deixem a part els excessos...– on es troben, parlen, criden o dialoguen. A l’Europa central, a França, a Itàlia, a Espanya, els cafès han estat emblemàtics com a lloc social, on tertúlies, trobades, soledats i solituds han anat esmicolant-se, o s’han diluït amb altres solituds i soledats i han esdevingut conversa, trobada. La veritable filosofia, l’anomenada filosofia popular amb cert to de menyspreu, ha nascut als carrers, als camins, a les places, als porxos de les esglésies, després als cafès. I també la política, oi Plató? Als països del sud d’Europa, Itàlia, Grècia, Espanya –Andorra som nord o sud?–, han estat els cafès i les terrasses on s’han anat teixint els filats de la conversa, la tertúlia, la política també. Un món on la persona humana i, per tant, la cultura, eren més importants que l’alta economia i les finances. Avui, gairebé tot és pur consum. I només es tracta d’engolir, vomitar, tornar a engolir, tornar a vomitar, i així in aeternum. Em dol, per tant, que de manera inconscient –conscient per part d’alguns– ens anem diluint en aquelles vaguetats que de manera tan interessada alguns persegueixen que cada cop s’arrelin més: les audiències, la multitud, els individualismes, la massa, el públic, en detriment de la persona humana insubstituïble, de la persona humana amb els seus ets i uts però real, no manipulada per televisions i/o mitjans de comunicació escrits o digitals, i sobretot pel nerviosisme visceral de l’electrònica en gran part purament consumista. Per això em dol que les places que construeixen siguin fredes, que els carrers només serveixin per a un reiteratiu anar i tornar, i els cafès de sempre es converteixin en cubicles desesmats. Per això no puc deixar de citar el que Joan Estelrich, intel·lectual mallorquí de la primera part del segle XX, escrivia sobre la vida i la persona humana, avui al meu entendre, tan menystinguda malgrat totes les soflames dels polítics d’arreu: “Comprendre fins i tot el que és més aliè, jutjar sempre els pobles i les èpoques, els personatges i les obres únicament sota el seu aspecte positiu i creatiu i, a través d’això, comprendre i fer comprendre, servir humilment però fidelment el nostre ideal indestructible: la comprensió humana entre els homes, les maneres de pensar, les cultures i les nacions.” Un gran repte per a tots, penso, jo el primer. Sí, no només es tracta de places, carrers i cafès, que també! A qualsevol lloc es troba la persona humana. Caldria trobar-la. Si hom vol, certament. I el que intento dir, modestament, no és la nostàlgia del món d’ahir. Hauria de ser el món de sempre, malgrat que les formes siguin diverses. Potser tinc certa melancolia que sorgeix del dolor de ser fill del segle XX, on tants milions i milions de persones van ser víctimes d’una colla de totalitarismes.