Abstenció, transvestisme polític i gormanderia

És molt preocupant que la participació hagi fregat el 60,8% del total del cens, de 25.109 electors. La participació global ha caigut un 4% respecte als comicis anteriors. Això vol dir que gairebé quatre de cada deu votants amb dret a votar ha optat per no exercir el seu dret a vot. Alguns polítics ja han manifestat la seva preocupació per la davallada de participació ciutadana, però no he llegit cap anàlisi rigorosa i jo tampoc no pretenc fer-la. Des de la meva perspectiva, però, constato el desencant latent i en augment vers la classe política del país. Aquest fet, al meu modest entendre, té alguns aspectes que cal considerar, si bé possiblement no siguin determinants per comprendre el desencís vers l’exercici del dret a votar. Els darrers anys estem observant un repugnant transvestisme polític. Polítics que estaven al solà avui estan a l’obac passant de vall a vall a velocitat supersònica i impunement. Tenim a Andorra vertaders femboys de la política, una mena de shemales tot terreny que creuen servir i acontentar tot­hom. Ahir ideòlegs i fundadors de l’esquerra andorrana, avui representen l’ala més dreta de la dreta nacional, i viceversa. No cal citar noms... de tots són prou coneguts i... reconeguts i han obtingut, malgrat tot, la validació de les urnes. És natural que aquestes persones tinguin la percepció que són insubstituïbles, ja que després d’haver navegat per tot l’espectre polític de nord a sud i d’est a oest tornen a ser ratificats per les urnes sense posar-ho en causa. Una persona madura políticament entenc que pot evolucionar la seva idea política, generalment i amb els anys, moderant la seva ideologia d’esquerra o dreta, però passar d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra en funció del previsible oportunisme del resultat de les urnes i la conjuntura del moment és un fet que, en el millor dels casos, provoca arcades, malmet l’essència de la democràcia i la credibilitat en el sistema que ha de permetre la convivència d’una comunitat com la nostra. Quina credibilitat pot tenir una persona que exerceix de polític i que ha canviat la seva ideologia radicalment en poc marge de temps? Amb tot, tenim també una mena de contagi per osmosi de la decadent i desprestigiada política espanyola, on setmanalment assistim a nous casos de corrupció, corrupció que no es dóna a casa nostra.... Ningú ha investigat ni ha fet front a casos crònics de nepotisme en les institucions, situacions escandaloses de privilegi dins de la funció pública, ningú ha dit res sobre els sobrecostos en obra pública que han hipotecat el país i el nostre futur. Cap govern ha mogut un dit per investigar casos i situacions que estan presents a la memòria de tothom, solament són ignorats... Andorra és un dels alumnes més avantatjats de la doctrina del liberalisme econòmic laissez faire et laissez passer, le monde va de lui même. Aquí sembla que tot és permès, selon la tête du client, és clar... Empleats públics, gestors d’empreses de serveis, polítics que erren..., cap dimissió, cap disculpa, sembla la cançó d’Emilio José Un paso adelante, què carai..., davant la incompetència, fotre-hi més collons!, cap bri d’honestedat i mai, mai reconèixer l’error i fer un pas enrere per rectificar. Ens hem acostumant que l’equivocació i la mentida malèvola són permeses si es disfressen mitjançant la paraula, les bones formes, una rialla i un cop de palmell afectuós a l’esquena. Aquest dies hem estat testimonis d’un error per part de l’equip vencedor del comú d’Encamp en augmentar la seva retribució només arribar a l’edifici comunal. Desconec si ha estat un error incaut, mala fe o golafreria. Em consta que no tots els consellers de la majoria compartien aquesta modificació retributiva, almenys en converses de bar i carrer. Cal pensar que si hi hagués mala fe la controvertida mesura hauria estat presa el mes de juliol o agost, emulant un cònsol passat, i mai a quatre dies del satíric i punyent carnaval d’Encamp. De ben segur, però, que aquest fet mereixerà fortes crítiques satíriques inventades ad hoc. De totes maneres, el mal i descrèdit a la institució comunal ja estan fets. El que tothom li ve al cap és: on és la vocació de servei? Fets com aquest fan inevitable pensar que hi ha alguns elegits locals que hi van per cobrar i no per donar servei a la comunitat. S’està parlant aquest dies de la tretzena paga als consellers del comú. Cal considerar que a Andorra la tretzena paga no està regulada per llei per a tots els assalariats. La tretzena paga la cobren els empleats públics, de parapúbliques i algunes empreses privades la donen perquè volen. Crec que en parlar de la tretzena paga als consellers comunals s’obvia el fet que la major part d’aquests segueixen tenint la seva activitat professional a més de la seva activitat política al consell de comú. A diferència del empleats públics els consellers de comú són servidors públics i no s’han de confondre ni voler equiparar amb els funcionaris perquè no ho són. La dedicació dels consellers de comú queda lluny de les vuit hores diàries i no estan sotmesos a la disciplina d’un contracte laboral. Crec que els consellers de les corporacions locals han de percebre una retribució per la seva dedicació al consell de comú, no un salari, que és quelcom diferent. Tampoc està bé crear una mena d’ONG lliure a càrrec de la tretzena paga que al cap i a la fi surt de les arques comunals. A més, aquestes oneroses donacions haurien d’estar regulades per evitar les suspicàcies que poden despertar. Quin criteri se seguirà per donar la tretzena paga? Es donarà als més pobres, als infants que no poden fer el viatge de fi de curs, als malalts desemparats, a immigrants sense recursos? El que ens hauríem de qüestionar és si els consellers de les corporacions locals han de cobrar una tretzena paga. Mentre parlem de la tretzena paga, trobo a faltar que ningú hagi parlat de fer obligatòria per llei la tretzena paga per a tots els treballadors d’aquest país. Hi ha dues andorres... dues concepcions del repartiment de la riquesa. Abans els andorrans estaven gairebé tots a la bossa de l’Andorra justa i ben pagada, avui en les dues andorres s’hi reparteixen andorrans i residents, a banda i banda. Crec just reflexionar si és ètic parlar de la tretzena paga deixant de banda el neguit i patiment social que arracona l’altra Andorra, muda, silenciosa, callada i amb por que conviu, treballa, contribueix econòmicament i ajuda a la prosperitat del país. Jutgin per vostès mateixos per què hi ha abstenció.