No hi ha ningú perfecte

M’explico. Tothom dintre el seu cercle familiar, d’amics i coneguts, haurà observat que aquell home, aquella dona, té alguna cosa que el fa diferent. A vegades en positiu i d’altres en negatiu. Un exemple. Jo tinc un familiar i un amic que bo i estar capacitats per fer-ho no condueixen cap cotxe. Són persones amb un nivell intel·lectual elevat, suficient –que potser sobresurten en algun altre aspecte– però per raons que desconec no s’han atrevit a examinar-se i no condueixen cap vehicle. L’altre membre de la parella sol suplir aquesta mancança. Per què no condueixen?, us preguntareu. És un misteri. Si ampliem altres camps o possibilitats veurem que alguns són refractaris a les noves tecnologies, no han fet el pas de l’analfabetisme a endinsar-se en el món informàtic i entrar a internet, enviar e-mails, ser a Facebook o a Twitter. També passa una cosa semblant quant als mòbils. Hi ha qui s’ha plantat i es nega a fer un pas endavant i intentar comunicar-se per aquests aparells que fan furor, que quasi tothom fa servir per comunicar-se o simplement evadir-se. Tinc un amic jubilat que ha anat a una companyia exigint un mòbil que només serveixi per rebre i fer trucades. Res de fer córrer la gemma del dit sobre la pantalla per accedir a altres possibilitats. Diu pestes dels mòbils de darrera generació i es planta que ell té dret que el seu sigui molt simple. La reflexió és: què és el que impedeix a aquestes persones fer el que fan d’altres i que es queden en un estadi inferior? No sóc psicòleg però sí que tinc una resposta que podria ser vàlida. Crec que les persones no som perfectes i per algun motiu ens quedem impossibilitats per fer allò que altres superen sense cap dificultat. Se’ls fa una muntanya inaccessible. També crec que les persones que aparentment no tenen límits i que tenen el carnet de conduir, naveguen per internet i manipulen el mòbil com qualsevol, pot ser que tinguin altres limitacions en altres camps. Hi ha, per exemple, qui davant del menjar no té control i li és impossible o molt difícil posar-se uns límits. Quantes persones no hi ha que a principi d’any es fan el propòsit de seguir un règim, de menjar menys, d’anar a un gimnàs dos o tres cops per setmana, o a nedar a la piscina? Tinc un altre amic que es va comprar una bicicleta estàtica perquè “si la tinc a mà serà més fàcil”, i que ha acabat plena de pols. Va ser una flor que no va fer estiu. Són com els que es proposen cada principi d’any deixar de fumar. Són conscients del mal que es fan però alhora són incapaços de tallar en sec. Una filla meva, per cert, conscienciada de la seva dependència, es va comprar un llibre d’autoajuda i el va seguir fil per randa i ara ja fa anys que no fuma. Jo els recomanaria que provessin de desintoxicar-se de la manera següent: si fumes deu cigarretes al dia, l’endemà que siguin nou, i el següent, vuit, i així fins a no fumar-ne cap. Es faran un favor a ells i als altres. O llegir. Quantes persones s’han proposat o s’han comprat un bon llibre (potser els l’han regalat) i no han passat de la pàgina tres si és que l’han arribat a obrir. Avui amb els mòbils i les tauletes veus que molta gent només llegeix a la pantalla. Jo que vaig setmanalment a Barcelona en tren sóc l’únic del vagó que llegeix el diari en paper. Acabaré acomplexat. La majoria de viatgers estan hipnotitzats per les pantalletes del mòbil, ja sigui per enviar missatges per WhatsApp, consultar la premsa digital o entretenir-se amb algun joc. Si no estàs al dia pots quedar marginat, com els passa a una parella que conec que no tenen Whats­App. El que no hem de fer és obsessionar-nos per alguna limitació que puguem tenir. És bo superar aquelles limitacions que tenim però si veiem que no ens en sortim ho deixem córrer. Nosaltres podrem tenir algunes limitacions però els altres també en tenen. Tots tenim en canvi alguna habilitat per damunt de la mitjana però al mateix temps tenim alguna pedra a la sabata que no aconseguim eradicar. La conclusió de tot plegat és evident: no hi ha ningú perfecte.