L’esplendor del retaule de la Pietat

Presideixen, junt amb Déu Pare i la Verge de la Pietat, el retaule que l’església de Nostra Senyora de la Pietat, a la Seu d’Urgell, allotja des de meitat del segle XVI. En tenim notícia aquesta setmana a causa del seu retorn, des de Valldoreix, des del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, on hi va arribar des de la Seu d’Urgell el mes de juliol de l’any passat i on han netejat el fum i el greix dels ciris que durant gairebé cinc cents anys han il·luminat aquesta obra renaixentista. El podem veure, amb tota la seva esplendor, al Museu Diocesà d’Urgell, que integra l’església de la Pietat dins el seu conjunt. Quan el tingueu al davant, us semblarà com si fos acabat de daurar i de pintar, tal com el devien veure, l’any 1575, la comunitat de canonges amb el bisbe Joan Dimes i Lloris, que va promoure la reforma posttridentina. Justament, el retaule de la Pietat de la Seu, tal com ens fa notar mossèn Josep Maria Mauri, vicari general i recentment nomenat director del Museu Diocesà, “és l’obra més important del Renaixement que hi ha al museu i que marcarà el camí dels retaules després del Concili de Trento”. La joia que devien manifestar en aquell llunyà any 1575 el capítol catedral i la cúria en veure l’obra acabada, la mostraven també els feligresos d’Urgell. Els retaulons en baix relleu són escenes que representen episodis de la infància i la passió de Jesús. A la predel·la, hi veiem els quatre evangelistes alternats amb els pares de l'Església i, en posició central, l’anunciació. El retaule, fet per “mestre Jeronim Xanxo, esculptor”, com signava, no va ser daurat i pintat fins gairebé vint-i-cinc anys després de tallar-lo. L’ornamentació aniria a càrrec, durant el 1574 i 1575, de mestre Antoni Peitaví, de Tolosa, però afincat a Perpinyà. El Capítol de la Catedral, així ho expressa en acta: “que lo monument se donàs a pintar, perque estave molts anys havie de la sola fusta desfavorit”. Mestre Peitaví, seria ajudat de “son companyó Miquel Verdaguer de la ciutat de Leyda”. És tan bonic llegir i endinsar-nos en la història de l’església de la Pietat i del seu notabilíssim retaule, exposada i documentada, l’any 1925, per qui va ser arxiver de la catedral d’Urgell, mossèn Pere Pujol i Tubau, en la publicació “Analecta Sacra Tarraconensia”, que us recomano la seva lectura, aplegada en el llibre “Obra Completa” de mossèn Pere Pujol, en edició a cura de Joan Riera, editada per Editorial Andorra el 1984. Així com en ocasions anteriors hem tingut l’oportunitat de fer, cal fer palesa la felicitació al Bisbat d’Urgell per la tasca, tan efectiva i notòria, a través de la Delegació de Patrimoni (comandada durant anys per mossèn Josep Maria Mauri i actualment també per Clara Arbués), de restauració i conservació del llegat artístic i arquitectònic. Recordem, per exemple, les recents actuacions de restauració a diverses esglésies de les Valls d’Àneu; o a la portalada romànica de Santa Maria de Covet, al Pallars Jussà, dins el programa Romànic Obert. O les obres de sanejament de la Catedral, recentment anunciades. O en tants altres monuments, més humils i no tan vistosos o més amagats, d’arreu de l’extens territori del bisbat d’Urgell. A la presentació aquesta setmana de la neteja i restauració del retaule de la Pietat, coincideix, a més, l’anunci del projecte d’ampliació i remodelació del Museu Diocesà, unes instal·lacions del 1975 que requereixen una posada al dia i una adequació més àmplia d’espai i de continguts, amb un discurs museològic d’acord amb les noves tecnologies expositives (la il·luminació, posem el cas) i de coneixement. Ampliar i modernitzar el Museu Diocesà, de ben segur contribuirà, encara més, a la projecció espiritual i cultural de la Seu d’Urgell. Per molts anys!